El programa d’ahir de “El Convidat” va sublevar molta gent. Gerard Quintana, icona del rock català i independentista confés, parla castellà amb la seva dona i els seus fills. Alguns, en això, hi han vist falta de coherència, i d’altres —els més viscerals— alguna mena de traïció gravíssima.
D'independentistes en som molts i molt variats. N’hi ha de lliberals i de marxistes; de catòlics, budistes, satànics o ateus; d’indignats, de panxacontentes, explotadors i desnonats. En trobarem entre monolingües castellanoparlants i també entre heroics abanderats del bilingüisme passiu. N’hi ha qui s’amagaran a l’ombra fins a darrera hora, i d’altres que ja s’exhibeixen semanalment des d’una columna de El Punt o des d’un blog de El Mundo.
D’independentistes en podem trobar d’embolicats amb una capa ecologista, o sabotejant, convençuts, la pintoresca moda de classificar la deixalla des de casa. N’hi haurà de devots de les festes majors, i també d’associals incorregibles; dels qui ploren amb la sardana i dels qui somiquegen amb Van Morrison; de republicans i de partidaris d’entronitzar els Windsor, enemics acérrims dels Borbons.
N’hi ha de temporalment syracussins o permanentment vigatans, reusencs, berlinesos o rossellonencs. N’hi ha de motivats pels sentiments, i d’atiats per la pela i putejats per la contribució; de puristes amb la llengua i dels que foten unes faltes que fan fredat; de xiruca i de corbata; de guitarra i de Pioneer DJM2000.
Doncs, bé. La polèmica de’n Gerard —i la de la llengua vehicular que fa servir en la seva intimitat— em fa pensar que no estan els temps per excloure ningú convencut de que a Catalunya li cal volar sense llasts. I aplicant-ho a una escala política catalana, els responsables del fallit front comú independentista per al 20N sembla que tampoc no ho han entés gaire, això; tot un luxe, vist el panorama polític que ens espera.
Ens trobem que, 71 anys després de que Companys renunciés a la vida per defensar la llibertat de Catalunya, els principals partits independentistes no han estat capaços de renunciar a cap protagonisme ni a cap privilegi per defensar la mateixa causa. No han estat hàbils —tant hi fa, el culpable— per fer un front comú en un moment dolç en el que fins i tot un 4,8% dels simpatitzants del PP també votarien “Sí” en un referèndum d’autodeterminació, segons l’enquesta del CEO de juny de 2011.
Com sempre, la societat demostra anar un pas per endavant de la política; els independentistes es multipliquen a esquenes dels partits independentistes, i tot apunta que no hi ha cap lliçó més bona del que pot ser un país integrador que sumar els variats estímuls secessionistes de tothom, i acabar fent-ne, de tots ells, els estímuls de l'anhel d'un país plural.
Es tracta de sumar. Sumar sense haver de radiografiar-nos abans per mirar quins carnets polítics tenim i de quin color. No ens calen pas porters de discoteca que ens deixin accedir o no a l’ideari independentista depenent de si preferim —escull-ne una— plantar una alzina a Collserola, decantar-nos pel Marxisme o anar a favor o en contra de l'impost de successions. Hem d’integrar tothom, tothom qui ho vulgui. El país és variat, les motivacions per votar independència també. I cap partit actual hauria de pretendre el protagonisme d’agafar tot el pastís idependentista i fer-se’l seu, ja sigui des de l’esquerra, la dreta, el republicanisme, el socialisme o l’humanisme; perquè és impossible i irreal.
No m'imagino una ridícula atomització de partits anti-apartheid —un de conservador, un d'esquerres, un de marxista-leninista, un d'ecologista— incapaços de treure una representació electoral digna perquè són incapaços d'unir-se per fer front al racisme. Fa riure, oi?
La situació és urgent, i no és el millor dels panorames, però encara hi ha una bona oportunitat per fer coses interessants. Sembla que el poder polític, de nou, ens cedeix el protagonisme, incapaç d'engrescar la societat. Cal doncs, començar a decidir el nostre futur des d'un moviment social, apartidista i amb totes les polítiques possibles, alliçonant aquesta colla de polítics maldestres i marcar-los la ruta a seguir desde la suma de tothom per un objectiu comú.
Penso que el veritable independentisme integrador, intel·ligent, modern, sentimental —però no sentimentalista ni victimista—, conscient, decidit i disposat a pencar, ha de sortir encara. I ho ha de fer des de la societat civil, dels intelectuals de primer ordre, dels escriptors, empresaris, productors de TV, periodistes, estrelles de l'esport. De tota la gent amb geni i creativitat, amb aptituds decisives per arrossegar tothom cap a un país propi. Sumant pensaments polítics per una fita comuna, no disgregant-nos en detalls que ens asseparen.
Entre aquesta gent decisiva hi ha Gerard Quintana. I si algú mostra públicament que parla castellà, àrab o el poètic llenguatge dels ventalls a casa seva, amb la seva família, no fa pas mal a la imatge de l’independentisme. Al contrari, el fa transversal. L’allunya del ghetto, l’universalitza i el dota d’una salut i una pluralitat fantàstiques. El català independentista que dina carn d’olla després d’una audició de sardanes existeix, però no és l’únic, afortunadament. Deixem que “Yerar” —com l’anomenaven despectivament molts ahir— parli als seus fills com li surti de la fava; no oblidem tot el que ha fet per normalitzar el català des de la música, i centrem la nostra visceralitat en atacar els qui realment s’estan passant l’independentisme per l’arc del triomf.
