Vacunes i imbècils

Ahir vaig ser crític amb el documental de TV3 sobre la vacunació infantil. Segur que molta gent es va emprenyar com jo. Se suposa que la nostra televisió pública ha de ser imparcial, i com a mínim recollir els arguments de totes dues bandes perquè l’espectador es faci la seva opinió. Ahir, el documental no pretenia donar eines per crear-nos una opinió. Ahir pretenia infondre la seva pròpia que, per cert, coincideix plenament amb la dels laboratoris farmacèutics. 

Jo no estic en contra de vacunar, ho dic per les hordes de papanates que se’m van tirar al damunt. Estic a favor de tenir tota la informació a l’abast, i de decidir després si vacuno d’això o d’allò. I si considero que el cos del meu fill de dos mesos no està preparat per rebre la vacuna del tétanos, i prefereixo donar-li a l’any i mig, és decisió meva, i em nego a ser demonitzat. 

Als pares-conscients —no els que es deixen dur per la inèrcia— ens agrada detectar si els efectes adversos d’una vacuna no compensen els beneficis. I creieu-me que això passa en moltes vacunes. Vaig sentir vergonya aliena en veure que TV3 va seleccionar dues caricatures per mostrar el perfil de pare crític amb la vacunació: una, era poc més que una hippie amb arguments esotèrics; l’altra exhibia arguments religiosos. Ja em perdonaran, però molts pares no hi som reflectits. De la mateixa manera que tampoc hi és reflectida la pressió de Sanitat sobre els metges: ¿On és el treball d’investigació, Senyor Sanjuan? 

Expliquin situacions com ara la que he viscut jo, al meu CAP, quan la meva pediatre va assumir que tenia marcat un mínim de vacunacions, i que si no hi arribava, li picaven la cresta; quan em va dir que no podia aconsellar-me sobre quines vacunes sí administrar i quines no, perquè allà no podia parlar-ho amb mi, que la feien callar, però sí que podia fer-ho a la seva consulta privada. ¿Qui em va explicar que sí que es pot contraure un xarampió amb la vacuna del xarampió, i tenir el fill petit amb dues setmanes a 40 de febre? La OMS? On? Aquí? http://www.who.int/features/qa/84/es/ No ho trobo.

Hi ha dues maneres de ser pare. N’hi ha que s’impliquen i n’hi ha que no. N’hi ha que busquen informació, no només en tema sanitari, en molts d’altres àmbits, com l’educació o l’alimentació conscient i saludable. Altres, deleguen tot en metges, i mestres, i avis que fan de pares, i el canal Boing —que fa de ninyera— i els iPads que expliquen contes tots sols. ¿S’ha equivocat el pediatre? ¿Aquesta vacuna no era necessària, i aquesta l’han retirada perquè era massa experimental? Què hi farem, pobre pediatre, ¿quina culpa en té ell? ¿Què hi podíem fer nosaltres? Nosaltres només som uns pares borregos Standard que fem tot el que ens diuen, no qüestionem res, i això sí, li fotem molta canya a Twitter, on realment preferim estar mentre el nostre fill és a la Playstation sis hores al dia, que així no emprenya gaire.

Esbossar aquesta opinió em va suposar un munt de crítiques, insults, burles i unfollows. Fins i tot una imbècil (que buscava publicitat del seu blog a costa meva) em tractava amb condescendència, dient-me “rei”. Deu ser un tema tabú, això de dubtar de la paraula del sistema sanitari, i sembla que si qüestiones el sistema propagandístic de les farmacèutiques, i la submissió dels mitjans a l’hora d'acontentar-los —ens públics inclosos—, ets una mena d’assassí de nens. 

Què hi farem, el Twitter català, ja no és el que era al 2011. A mi, el que en pensi la gent sobre la meva decisió conscient d’implicar-me en la salut dels meus fills, em preocupa bastant poc. Però regalar creativitat (bona o dolenta, cadascú opinarà el que vulgui) perquè t’acabis adonant que molts dels qui et seguien estaven esperant una oportunitat d'or per cagar-se en tu, què vols que et digui, no fa per mi. Durant cinc anys he fet uns 30.000 acudits en forma de tuit, alguns seran més bons, altres seran una merda. Ho he fet a canvi de res: mai he volgut popularitat, ni he concedit cap entrevista a cap radio i a cap diari (m’ho han demanat sovint), ni he volgut publicar cap llibre per Sant Jordi ni he volgut sortir a cap tele, ni quedar a cap costellada. Bé, sí, un cop em va convidar a sopar un alcalde d'un poble del Maresme, i es va estranyar del meu poc saque, suposo que esperava un obès mòrbid a taula, i va ser divertit . He conegut persones delicioses en viu i directe, gent famosa i gent que no. Un cònsol d'un país de l'Est em va convidar a conèixer-lo i vam esdevenir amics, un record per ell, mort recentment després de lluitar com un autèntic lleó. Però el meu únic interès ha estat passar-m’ho bé, malgrat se n’aprofitessin alguns. Recordo com Jordi Graupera va tenir la barra de llegir el meu article “Égole” sense citar-me a RAC1 com si fossin reflexions pròpies; o com en Lluís Canut, que li devia encantar que jo parlés de que “la selecció espanyola és la marca blanca del Barça”, en va fer un article suposadament original. Alguna poca-soltada meva ha sortit a les teles espanyoles, com el tuit del penalti de Sergio Ramos. O m’han citat a diaris com un dels tuitaires més divertits, o m’han plagiat algun acudit en algun monòleg d’humor. També recordo amb carinyo el tuit —suposadament històric— en què el Rei d'Anglaterra Jordi III deia als insurrectes —els futurs nord-americans— "Si marxeu, esdevindreu una de les nacions més pobres del món". Aquest tuit es va donar per bo, i el citaven els nostres polítics en els mítings de campanya fa un parell d'anys. Em descollonava viu, en Tena segur que encara se'n recorda.

Però això no és res, és pols. No us confongueu, em fa gràcia, sí, però el meu ego no trempa. Perquè d’aquí a uns anys ningú no recordarà cap tuitaire; treieu-vos els deliris de grandesa del cap, deixeu de comptar followers. Potser la xarxa social de moda serà una altra. Potser serà una de molt millor en la que es premiï la creativitat (amb punts, tokens o mamades gratis) dels qui la facin rentable a canvi de res. 

Twitter són regals, regals incontinents de gent creativa; però també són totes aquelles puntades de peu dels qui necessiten resoldre una carència íntima cagant-se en algú a qui segueixen, com si la resta estiguessim al seu servei per fer-los gràcia. Una abraçada als primers; i als segons, que us sintetitzin en un tub d'assaig i us injectin al torrent sanguini dels rucs, on us trobareu com a casa. Immunitzat contra imbècils, i saludant a la bona gent, marxo a la vida real, que hi tinc molta feina per fer. 

Vòling

—Hola, bona nit.

—Bona nit, senyors.

—Veníem a sopar.

—Tenen reserva?

—No.

—D’acord, faci’n el favor de seguir-me. Per aquí, si els plau.

La parella segueix les passes del cambrer, que tot just acaba de girar-se i sortir esperitat cap a no se sap on. El restaurant és força bonic i elegant. A banda i banda, les taules es disposen amb mantells fins i coberts de plata. Si no fos perquè els costa perseguir la velocitat del cambrer, la primera impressió del local hauria estat força agradable.

—És aquí.

—Aquí?

El cambrer ha alçat un teló que penjava entre dos armaris i el subjecta amb la mà. S’hi pot veure un magatzem amb desenes de taules disposades de qualsevol manera, molt més senzilles i funcionals, sense cap gràcia estètica. Del sostre pengen fluorescents, i molts d’ells parpellegen, obtusos, desganats, il·luminant intermitentment uns quants comensals que han interromput el sopar i es giren cap a ells sense deixar de mastegar.

—No els agrada?

—No pot ser a l’altra banda, per on acabem de passar? Hi ha taules buides.

—Sí, però allò és “Primera Classe”. Menjarien el mateix, però molt més car. Ara, és més bonic, és clar; i això es paga.

—Bé, d’acord... On seiem?

—No corri tant. M’ha escrit la comanda?

—No ens prendrà nota vostè?

—No senyor, la comanda se l’ha de dur impresa vostè des de casa, té el formulari a la xarxa. Si no la porta, li hauré de cobrar 45€ de despeses de gestió.

Això fa saltar la dona: —No, clar que no la portem, nosaltres passejàvem, hem vist el restaurant, hem entrat i...

—Miri, em sembla que marxarem. —Diu l’home, interrompent la seva parella.

Ella agafa aire i contesta: —Ara que hi som, quedem-nos-hi, va.

Aleshores, es fa un silenci breu, que el cambrer trenca dient:

—Acompanyi’m al mostrador. Farem la comanda. Posin-se els primers de la cua, sisplau.

El cambrer, assegut, tecleja sorollosament. S’agafa el mentó i es mira la llarga cua de clients amb severitat. Aixeca el cap i observa inquisitivament la parella, posada en primera posició, que s’està dempeus davant el mostrador, amb els ulls ben oberts.

—De primer, va bé fideus?— Els tres es miren entre sí, per si algú hi tingués alguna cosa en contra.

—Fideus, doncs —rebla el cambrer, mentre ells entomen el suggeriment sense contrariar-se, en un esforç per fer-ho tot fàcil.

—Voldran que els canviïn el plat entre plats? 

—Sí, és clar.

—Té un suplement que no hi és al preu base: 6 euros.

—6 euros!

—Per dos.

—Per dos!

Aleshores, el client que s’hi espera tot just darrera de la parella, un bigotut amb pantalons bermudes i camisa de flors, els crida:

—Aviam, vostès no pretendran venir aquí en l’últim moment i voler sopar sí o sí pagant el mateix que tothom. Això també té un recàrrec...

—Exactament el doble del preu de la carta —afageix el cambrer, immutable.

— ...Jo fa tres mesos que he fet la reserva, —prossegueix— i mirin, em quedo rere vostès, fotent-me. No són rics? ¡Ara no em vinguin amb que els molesta pagar 12 eurets amunt o avall, va home, va! ¿Que volen que els hi paguem nosaltres, eh? ¡Tinguin!

El bigotut, envermellit per la ira, fa volar dos bitllets damunt la parella. I el cambrer, que es mira l’escena com si l’hagués viscut mil vegades, afegeix:

—Senyors, no li faltin el respecte al pintoresc senyor de les bermudes, perquè ell es quedarà sense plaça per culpa de vostès. I té reserva de fa mesos. Però clar, el restaurant no pot deixar passar l’oportunitat de perdre clients com vostès, que venen a última hora i paguen el doble. Així que aquest senyor de la camisa de flors es sacrificarà perquè vostès puguin sopar, i s’esperarà a demà pels seus fideus. No entén encara el concepte de l’”Overcooking”?.

—M’esperaré o em tornaran els diners —diu el senyor de la camisa de flors, assentint, sabent-se la lliçó.

—O li tornaríem els diners, és clar —confirma el cambrer.

—Després de tenir els meus diners durant mesos al compte del restaurant, criant interessos —puntualitza el bigotut. Cosa que al cambrer no li sembla mereixedora de resposta, així que s’aixeca de l’ordinador i crida la parella:

—Segueixin-me.

La silueta en rajos X de la dona apareix en la pantalla d’un monitor, que deixa veure la forma del seu cos, no massa agraciada. Davant d’ell, un agent de seguretat del restaurant somriu sota el nas. Veiem la imatge electrònica dels seus sostenidors, de les calces, i d’alguns objectes que porta en la bossa de mà. La màquina pita.

—Què porta a la bossa, senyora?

—No sé, el mòbil? Monedes?

—Deixi tot el que sigui metàl·lic a la safata, sempre els ho estic repetint.

—Perdoni, però vostè a mi no m’ha repetit mai res.

—A vostès, dic. Als clients.

Uns metres més enllà, la parella, l’home, s’ha tret l’americana i mira a l’infinit mentre es sotmet a un escorcoll. Els guants de làtex d’un altre agent de seguretat li recorren les cames, l’entrecuix, els braços, les axil·les...

—Han de ser bons per força aquests fideus, eh? —li diu l’agent a l’home, en veu baixeta.

No gaire més tard, la parella entra al magatzem que fa les funcions de menjador “low-cost”, i el cambrer els dirigeix fins a la seva taula. Els desplega unes cadires de plàstic, de càmping, perquè puguin asseure-s’hi. Els veïns de taula s’incomoden un xic, són massa pròxims. El cambrer els encén una espelma d’aquelles que es venen a un euro la bossa de cent unitats. L’ambient no és gaire romàntic, però ells fan l’esforç de sentir-s’hi bé. Hi ha un moment de contacte visual amb la parella del costat. Es miren resignats.

—Per 65€ per cap, què més es pot demanar, oi? —ironitza.

—Seixanta-cinc per cap? A nosaltres ens ha costat trenta-dos, els dos, però ens fan pagar apart el plus de cadira còmode. Vam trobar l’oferta al “Last Second” ahir a la nit, t’ho miris com t’ho miris, un xollasso.

—Ah... felicitats.

—Gràcies, ¡i que vagin de gust els fideus!

—Com sap que hem demanat fideus?

—Aquí hi ha plat únic, ...tot són fideus.

—Perdoni, una cosa més. No haurà vist el cambrer, per casualitat? Estem assedegats.

—Pot trucar-lo, però és una línia 902. L’aviso de que no és barata. Vol aigua de la nostra? No hi era inclosa en el menú i ens l’hem endut de casa.

—No, gràcies, volíem vi.

—No els recomano vi, el suplement del lloguer del llevataps fa mal.

De sobte, el marcador gegant que presideix el magatzem comença a fer aquell típic soroll, metrallador, de quan les lletres comencen a girar histèricament. Tots els noms dels plats, que podien visualitzar-se perfectament només fa un instant, comencen a esborrar-se progressivament. En pocs segons només queda visible el logotip pretensiosament fresc, juvenil i divertit del restaurant: “ V ò l i n g ”.

—Merda —esbufega el veí de taula— hem tornat a perdre l’enllaç entre el primer i el segon plat.

Aleshores, sis, set famílies ‑potser més i tot- comencen a desplegar sacs de dormir entre les taules. Els pares encenen candeletes de càmping gas, llegeixen contes als seus fills petits, i es carreguen de paciència per disposar-se a passar, si cal, un parell de dies allà per tal d’acabar el seu sopar.