Vacunes i imbècils

Ahir vaig ser crític amb el documental de TV3 sobre la vacunació infantil. Segur que molta gent es va emprenyar com jo. Se suposa que la nostra televisió pública ha de ser imparcial, i com a mínim recollir els arguments de totes dues bandes perquè l’espectador es faci la seva opinió. Ahir, el documental no pretenia donar eines per crear-nos una opinió. Ahir pretenia infondre la seva pròpia que, per cert, coincideix plenament amb la dels laboratoris farmacèutics. 

Jo no estic en contra de vacunar, ho dic per les hordes de papanates que se’m van tirar al damunt. Estic a favor de tenir tota la informació a l’abast, i de decidir després si vacuno d’això o d’allò. I si considero que el cos del meu fill de dos mesos no està preparat per rebre la vacuna del tétanos, i prefereixo donar-li a l’any i mig, és decisió meva, i em nego a ser demonitzat. 

Als pares-conscients —no els que es deixen dur per la inèrcia— ens agrada detectar si els efectes adversos d’una vacuna no compensen els beneficis. I creieu-me que això passa en moltes vacunes. Vaig sentir vergonya aliena en veure que TV3 va seleccionar dues caricatures per mostrar el perfil de pare crític amb la vacunació: una, era poc més que una hippie amb arguments esotèrics; l’altra exhibia arguments religiosos. Ja em perdonaran, però molts pares no hi som reflectits. De la mateixa manera que tampoc hi és reflectida la pressió de Sanitat sobre els metges: ¿On és el treball d’investigació, Senyor Sanjuan? 

Expliquin situacions com ara la que he viscut jo, al meu CAP, quan la meva pediatre va assumir que tenia marcat un mínim de vacunacions, i que si no hi arribava, li picaven la cresta; quan em va dir que no podia aconsellar-me sobre quines vacunes sí administrar i quines no, perquè allà no podia parlar-ho amb mi, que la feien callar, però sí que podia fer-ho a la seva consulta privada. ¿Qui em va explicar que sí que es pot contraure un xarampió amb la vacuna del xarampió, i tenir el fill petit amb dues setmanes a 40 de febre? La OMS? On? Aquí? http://www.who.int/features/qa/84/es/ No ho trobo.

Hi ha dues maneres de ser pare. N’hi ha que s’impliquen i n’hi ha que no. N’hi ha que busquen informació, no només en tema sanitari, en molts d’altres àmbits, com l’educació o l’alimentació conscient i saludable. Altres, deleguen tot en metges, i mestres, i avis que fan de pares, i el canal Boing —que fa de ninyera— i els iPads que expliquen contes tots sols. ¿S’ha equivocat el pediatre? ¿Aquesta vacuna no era necessària, i aquesta l’han retirada perquè era massa experimental? Què hi farem, pobre pediatre, ¿quina culpa en té ell? ¿Què hi podíem fer nosaltres? Nosaltres només som uns pares borregos Standard que fem tot el que ens diuen, no qüestionem res, i això sí, li fotem molta canya a Twitter, on realment preferim estar mentre el nostre fill és a la Playstation sis hores al dia, que així no emprenya gaire.

Esbossar aquesta opinió em va suposar un munt de crítiques, insults, burles i unfollows. Fins i tot una imbècil (que buscava publicitat del seu blog a costa meva) em tractava amb condescendència, dient-me “rei”. Deu ser un tema tabú, això de dubtar de la paraula del sistema sanitari, i sembla que si qüestiones el sistema propagandístic de les farmacèutiques, i la submissió dels mitjans a l’hora d'acontentar-los —ens públics inclosos—, ets una mena d’assassí de nens. 

Què hi farem, el Twitter català, ja no és el que era al 2011. A mi, el que en pensi la gent sobre la meva decisió conscient d’implicar-me en la salut dels meus fills, em preocupa bastant poc. Però regalar creativitat (bona o dolenta, cadascú opinarà el que vulgui) perquè t’acabis adonant que molts dels qui et seguien estaven esperant una oportunitat d'or per cagar-se en tu, què vols que et digui, no fa per mi. Durant cinc anys he fet uns 30.000 acudits en forma de tuit, alguns seran més bons, altres seran una merda. Ho he fet a canvi de res: mai he volgut popularitat, ni he concedit cap entrevista a cap radio i a cap diari (m’ho han demanat sovint), ni he volgut publicar cap llibre per Sant Jordi ni he volgut sortir a cap tele, ni quedar a cap costellada. Bé, sí, un cop em va convidar a sopar un alcalde d'un poble del Maresme, i es va estranyar del meu poc saque, suposo que esperava un obès mòrbid a taula, i va ser divertit . He conegut persones delicioses en viu i directe, gent famosa i gent que no. Un cònsol d'un país de l'Est em va convidar a conèixer-lo i vam esdevenir amics, un record per ell, mort recentment després de lluitar com un autèntic lleó. Però el meu únic interès ha estat passar-m’ho bé, malgrat se n’aprofitessin alguns. Recordo com Jordi Graupera va tenir la barra de llegir el meu article “Égole” sense citar-me a RAC1 com si fossin reflexions pròpies; o com en Lluís Canut, que li devia encantar que jo parlés de que “la selecció espanyola és la marca blanca del Barça”, en va fer un article suposadament original. Alguna poca-soltada meva ha sortit a les teles espanyoles, com el tuit del penalti de Sergio Ramos. O m’han citat a diaris com un dels tuitaires més divertits, o m’han plagiat algun acudit en algun monòleg d’humor. També recordo amb carinyo el tuit —suposadament històric— en què el Rei d'Anglaterra Jordi III deia als insurrectes —els futurs nord-americans— "Si marxeu, esdevindreu una de les nacions més pobres del món". Aquest tuit es va donar per bo, i el citaven els nostres polítics en els mítings de campanya fa un parell d'anys. Em descollonava viu, en Tena segur que encara se'n recorda.

Però això no és res, és pols. No us confongueu, em fa gràcia, sí, però el meu ego no trempa. Perquè d’aquí a uns anys ningú no recordarà cap tuitaire; treieu-vos els deliris de grandesa del cap, deixeu de comptar followers. Potser la xarxa social de moda serà una altra. Potser serà una de molt millor en la que es premiï la creativitat (amb punts, tokens o mamades gratis) dels qui la facin rentable a canvi de res. 

Twitter són regals, regals incontinents de gent creativa; però també són totes aquelles puntades de peu dels qui necessiten resoldre una carència íntima cagant-se en algú a qui segueixen, com si la resta estiguessim al seu servei per fer-los gràcia. Una abraçada als primers; i als segons, que us sintetitzin en un tub d'assaig i us injectin al torrent sanguini dels rucs, on us trobareu com a casa. Immunitzat contra imbècils, i saludant a la bona gent, marxo a la vida real, que hi tinc molta feina per fer.