Dilluns passat érem a la platja de Tossa la meva companya i jo,
irradiant-nos desmaiats damunt dues tovalloles. Amb els ulls clucs, percebiem la
Pau, l’escalforeta de la sorra gruixuda entre els dits dels peus, el vaivé de
les onades i… i el discurs catalanòfob d’un especímen de polemitzador que podríem
catalogar dins el subgrup de malnascuts que no parlen pas per ser escoltats només pel seu interlocutor —no!—
sinó per arribar als timpans de tot l’aforament que el circundi, en aquest cas,
absolutament tota la platja de Tossa.
No reproduiré el discurs del catalanòfob, perquè ja us el podreu imaginar
ajuntant aquests ingredients que fan de l’espanyolisme aquell plat tan
previsible: dialectes versus llengües, imposició, fàstic, manipulació de masses
i juraments d’autoexili; amanits per una bona dosi de revisionisme
historicista, que fa de senyor llegit.
Vaig obrir els ulls, encuriosit per posar cara a aquest sereno diurn, heroi de les laringes i màrtir contemporani.
I amb els ulls oberts vaig adonar-me que el sorprenent no va ser pas percebre aquest prejubilat de tofa tintada,
buscant mirades de complicitat entre els banyistes mentre feia servir el seu
pacient interlocutor com a mer instrument per a catapultar-nos els seus ideals
a la resta; no.
El sorprenent va ser veure incorporar-se de la tovallola un noi de prop de
vint anys, força espigat, que tot d’una es va plantar davant del senyor i el va
fer callar amb arguments, sense aixecar la veu, fent-li veure que estava
ofenent-lo amb el seu discurs, tot replicant-lo amb una serenor i elegància que
em van captivar.
—¡Yo no he ofendido a nadie! —espetarregà el catalanòfob, fent tremolar la
seva pròpia tofa al vent.
—A mi. —va interpel·lar el noi, ajuntant sinceritat i laconisme a parts
iguals.
—Y a mi también. —S’hi afagí una senyora, un metre més enllà, qui s’havia
mantingut al marge fins ara.
—I a mi. —m’hi vaig afagir, mirant-lo directament.
—I a mi. —va sentenciar una parella de Reus.
—I a mi.
—I a mi.
—I a mi.
No sé si recordareu una campanya sobre l’ús del condó de fa mil anys, quan
el professor renyava una classe, esperant descobrir el propietari d’un
profilàctic. Doncs el mateix, però a Tossa; canviant preservatiu per ofensa, i
professor per imbècil sense tacte.
Aquell noi —duia un barret de palla i l’acompanyava una senyora d’uns
quaranta anys, per si algú reconeix l’anècdota i en pot identificar el
protagonista— es mereix una abraçada. Li hagués fet si no hagués estat atontat
pel sol.
Perquè aquell noi simbolitza el nostre tarannà, tranquil i convençut. Sense
odi, rancúnia ni falsedats on recolzar-ne els arguments.
Mereix l'abraçada. Doneu-li, si el reconeixeu.
