Aina

L'Aina desvia la ruta. Per comptes de dur els nens al col·le, gira pel carrer estret i condueix fins a casa dels avis, tal i com ha previst dies abans. Al rebedor, s’acomiada dels petitets amagant un suspir, i després torna a casa on es s’enfunda unes botes i una pesada jaqueta de moto amb proteccions a les espatlles, braços, ronyons i clatell. Una protecció no massa sofisticada, però de ben segur que farà el fet. Hores abans de l’hora indicada, l'Aina ja volta el perímetre del Parc de la Ciutadella per constatar que el Parlament està convenientment protegit pels Mossos. Mentre passeja, escolta diferents ràdios i està pendent de Telegram. Els nervis hi són, però també certa serenor. Ningú no li ha explicat què podria passar; cap representant no ha demanat específicament res a ningú, ni ha calgut; es un altre exemple d’aquesta discreció tan nostrada de saber què et demanen sense preguntar-ho, d’entendre-ho tot sense que t’hagin especificat massa res. La gent està densament palplantada davant les pantalles gegants, colze amb colze. A estones, el silenci és sepulcral. Algunes mirades còmplices i certa germanor en una sensació, barreja d’optimisme i decisió, i d’anar tots a una. I també de por controlada, malgrat ningú no en parli obertament, malgrat els dos helicòpters de policia que sobrevolen caps i estelades s’encarreguin de mantenir vius els cops del primer d’octubre. Poc després, esclata l’alegria al voltant de n'Aina. Ella es conté, tot i que es permet un mig somriure i cedir a deixar-se fer algunes abraçades inesperades amb anònims del seu voltant. Passada una estona l’alegria es dispersa, es reparteix en milers de somriures i s’acomoda en terrasses, bars i restaurants. És l’hora de dinar i no hi ha instruccions de ningú, no succeeix res, el President segueix al Parlament. Tanta normalitat sorprèn. “Millor”, pensa, mentre camina. La Plaça de Sant Jaume és mig buida. Ningú no l’ha convocada allà; possiblement l’han guiat algunes imatges històriques que ens ronden a tots pel cap, records col·lectius en blanc i negre; possiblement el desig de reviure un moment icònic, amb els ulls clavats al balcó de la Generalitat, vivint un instant per explicar als néts. Un fotògraf italià descansa mig cos contra la paret de l’Ajuntament i li pregunta, mentre fa pipades a una cigarreta, si en sap alguna cosa del que pugui passar allà. Una estona després, la plaça és plena. L'Aina és davant mateix de la porta de la Generalitat. La plaça vessa gent, il·lusió i escalfor. Una àvia, que es recolza de fa hores contra la tanca metàl·lica, fa senyals a un dels mossos per captar la seva atenció: “Ha arribat ja el President?”. El mosso pausa un instant el seu semblant agressiu i li pica l’ullet, fent somriure tothom. Una altra dona demana a l'Aina que la fotografiï amb Antonio Baños, qui s’ha mesclat breument amb la gent i ha decidit creuar per davant d'ells amb tota la rapidesa que li és possible, com una estrella del rock a qui la gent l’espanta més que no agrada. La gent el toca, el saluda, l’abraça. Baños s’atura i l'Aina fa la foto, li torna la càmera i la dona revisa la imatge a la pantalla, feliç. L’organització ha muntat un escenari, i les actuacions se succeeixen i engresquen la gent. Entre pauses, cada cop que el silenci musical ho permet, la gent coreja “President, al balcó!”. Una nova banda ofega el clamor de la gent amb uns decibels incontestables, i fa circular una bóta de vi entre la gent, com a part del seu espectacle. Sembla més una festa major que una proclamació popular d’independència. Corre la cervesa. L'Aina sent com la gent comenta al seu voltant que tot allò potser sobra. A ella el cos li demana sobrietat, solemnitat i menys sarau. Però la majoria semblen contents amb el show. Quatre hores després, el cel s’ha enfosquit ja, i el balcó segueix buit. El President no apareixerà, comenten els reporters d’EFE que s’han atrinxerat al seu costat, empenyent tothom. La bandera espanyola segueix onejant, tot i els crits festius de protesta de la gent. Hores més tard, l’Elèctrica Dharma comença a tocar les seves cançons festives i alegres. Però al l'Aina li semblen ara, mentre s’esmuny entre la gent per sortir de la plaça, les més tristes del món.