divendres, 29 de juny de 2012

# la ROJA em fa RUJAR


(Veieu el vídeo, que riureu)


Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.
España —la marca blanca del Barça— es juga a penaltis molt més que el passi a la final: es juga l’eficàcia de la dosi mediàtica que el nacionalisme espanyol ens ha preparat per l’Eurocopa.
Roncero en aquest vídeo diu que plora perquè a Twitter l’han dit “portuguès”, però és mentida. Plora perquè veu ressorgir Espanya —no l’equip, la nació— i això l’emociona, l’excita. Sap que la mediocritat envolta avui la seva Espanya. Sap que ell ho és, de mediocre. Sap que ell no és un futur premi Nobel, ho reconeix públicament, sorprenent l’audiència. Exposa la idea, potser encertada, que un premi Nobel és un ésser fred, incapaç de sentir, incapaç de fer-se bollos per la seva selecció. Efectivament, sí: s’hi veu diferent a un premi Nobel, i dins del seu raonament improvisat hi troba un subterfugi agradable per justificar la seva intel.ligència límit. Ràpidament, les llàgrimes deixen de brollar. Ha trobat una explicació plausible al seu tarannà.
El personatge sap que que la seva celebritat es perpetua no a base de talent, sinó a base de crits, plors i desafiaments; a base d’aglutinar i fer-ne catarsi de la superficialitat futbolera untada d’odi a la diferència. Sap que la seva nació ha estat intervinguda i que és la riota d’Europa, i sap que revoltar l’orgull patri com a resposta al ridícul, avui, és ben fàcil. Sap prou bé què s’espera d’ell i quin tipus de discurs li seguirà donant de menjar tots els carbohidrats i greixos que necessita.





Banyat en la seva pròpia suor agre, la idea d’una Espanya unida el refresca. Un país que, per uns dies, atura el seu desmembrament nacional; on els traidores catalanes —simbolitzats magistralment i paradoxal en els mercenaris del Barça— acoten el cap per sumar-se al bé comú. Aquest és el sentiment, amics, que el fa plorar. Sap que La Roja, a Catalunya, és un símbol de resistència, una heroïcitat. Ho fa també per ells, pels colons del polo blau-cel tirat a l’espatlla.


Traslladant Roncero al terreny publicitari, les marques tanquen files entorn la idea que España, la Roja, la selecció de tothom, simbolitza la fugida de la bassa, el bàlsam contra la crisi, la pastilleta contra el ridícul d’un estat tocat i moralment afligit. 
Va, vinga, Cruzcampo, Nike, Cepsa, Lidl… fabriquem l’orgull de ser espanyol, qui s’hi vol sumar? Algú s’hi pot negar? Música èpica, simbolisme de batalles medievals, banderes onejant, xocs entre regnes on els secessionistes —catalans i bascos— són els desertors. Apostem-hi fort. Espanya és mediocre; sí, i què? però què carai, tiene cojones.

 Soy español: ¿a qué quieres que te gane?
Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad.



Sí senyor. Sóc el xulo d’Europa. Sóc ineficient gestionant els recursos públics, la banca, l’economia.  Però tinc un Gasol que es deixa comprar, un Alonso —a qui TV3 fa unes fel.lacions estupendes— o un Rafa Nadal, estrelles que ens faran la feina bruta d’intentar aglutinar tímidament i per una estoneta un estat de nacions que els polítics, incapaços de despertar emocions, ja no tenen ni la més remota idea de com cohesionar. 





















1 comentari:

  1. Curiosament, els falsos apòstols del no-nacionalisme són els qui més orgasmes tenen amb tota la comèdia de l'aRoja i l'Eurocopa.
    Si realment fossin no-nacionalistes i "ciudadanos del mundo", el que haurien de fer és reivindicar l'eliminació progressiva de Mundials, Eurocopes, Olimpiades... i totes les competicions on competeixen estats.
    La meva opinió és que aquestes competicions esportives són els llocs on, després de la guerra, es plasma d'una manera més exagerada i desaforada la rivalitat i l'odi dels estats.
    Fins i tot en un context internacional amb Catalunya estat independent (que jo defenso) personalment jo seria partidari de suprimir totes les competicions esportives entre estats. El diner que s'estalviarien els estats, el dedicaria a la promoció popular de l'esport com a salut, joc, diversió.... però mai com a excusa per fomentar rivalitats nacionals.
    Repeteixo la paradoxa que passa aquests dies--> els falsos no-nacionalistes (C's,PP, PSC) són els que més insisteixen en exigir pantalles TV pagades pels Ajuntaments "a mayor gloria de Ejpaña", i són els que s'alegren de veure banderes espanyoles als balcons.

    Max

    ResponElimina