dimarts, 19 de juliol de 2016

Vacunes i imbècils

Ahir vaig ser crític amb el documental de TV3 sobre la vacunació infantil. Segur que molta gent es va emprenyar com jo. Se suposa que la nostra televisió pública ha de ser imparcial, i com a mínim recollir els arguments de totes dues bandes perquè l’espectador es faci la seva opinió. Ahir, el documental no pretenia donar eines per crear-nos una opinió. Ahir pretenia infondre la seva pròpia que, per cert, coincideix plenament amb la dels laboratoris farmacèutics. 

Jo no estic en contra de vacunar, ho dic per les hordes de papanates que se’m van tirar al damunt. Estic a favor de tenir tota la informació a l’abast, i de decidir després si vacuno d’això o d’allò. I si considero que el cos del meu fill de dos mesos no està preparat per rebre la vacuna del tétanos, i prefereixo donar-li a l’any i mig, és decisió meva, i em nego a ser demonitzat. 

Als pares-conscients —no els que es deixen dur per la inèrcia— ens agrada detectar si els efectes adversos d’una vacuna no compensen els beneficis. I creieu-me que això passa en moltes vacunes. Vaig sentir vergonya aliena en veure que TV3 va seleccionar dues caricatures per mostrar el perfil de pare crític amb la vacunació: una, era poc més que una hippie amb arguments esotèrics; l’altra exhibia arguments religiosos. Ja em perdonaran, però molts pares no hi som reflectits. De la mateixa manera que tampoc hi és reflectida la pressió de Sanitat sobre els metges: ¿On és el treball d’investigació, Senyor Sanjuan? 

Expliquin situacions com ara la que he viscut jo, al meu CAP, quan la meva pediatre va assumir que tenia marcat un mínim de vacunacions, i que si no hi arribava, li picaven la cresta; quan em va dir que no podia aconsellar-me sobre quines vacunes sí administrar i quines no, perquè allà no podia parlar-ho amb mi, que la feien callar, però sí que podia fer-ho a la seva consulta privada. ¿Qui em va explicar que sí que es pot contraure un xarampió amb la vacuna del xarampió, i tenir el fill petit amb dues setmanes a 40 de febre? La OMS? On? Aquí? http://www.who.int/features/qa/84/es/ No ho trobo.

Hi ha dues maneres de ser pare. N’hi ha que s’impliquen i n’hi ha que no. N’hi ha que busquen informació, no només en tema sanitari, en molts d’altres àmbits, com l’educació o l’alimentació conscient i saludable. Altres, deleguen tot en metges, i mestres, i avis que fan de pares, i el canal Boing —que fa de ninyera— i els iPads que expliquen contes tots sols. ¿S’ha equivocat el pediatre? ¿Aquesta vacuna no era necessària, i aquesta l’han retirada perquè era massa experimental? Què hi farem, pobre pediatre, ¿quina culpa en té ell? ¿Què hi podíem fer nosaltres? Nosaltres només som uns pares borregos Standard que fem tot el que ens diuen, no qüestionem res, i això sí, li fotem molta canya a Twitter, on realment preferim estar mentre el nostre fill és a la Playstation sis hores al dia, que així no emprenya gaire.

Esbossar aquesta opinió em va suposar un munt de crítiques, insults, burles i unfollowsFins i tot una imbècil (que buscava publicitat del seu blog a costa meva) em tractava amb condescendència, dient-me “rei”. Deu ser un tema tabú, això de dubtar de la paraula del sistema sanitari, i sembla que si qüestiones el sistema propagandístic de les farmacèutiques, i la submissió dels mitjans a l’hora d'acontentar-los —ens públics inclosos—, ets una mena d’assassí de nens. 

Què hi farem, el Twitter català, ja no és el que era al 2011. A mi, el que en pensi la gent sobre la meva decisió conscient d’implicar-me en la salut dels meus fills, em preocupa bastant poc. Però regalar creativitat (bona o dolenta, cadascú opinarà el que vulgui) perquè t’acabis adonant que molts dels qui et seguien estaven esperant una oportunitat d'or per cagar-se en tu, què vols que et digui, no fa per mi. Durant cinc anys he fet uns 30.000 acudits en forma de tuit, alguns seran més bons, altres seran una merda. Ho he fet a canvi de res: mai he volgut popularitat, ni he concedit cap entrevista a cap radio i a cap diari (m’ho han demanat sovint), ni he volgut publicar cap llibre per Sant Jordi ni he volgut sortir a cap tele, ni quedar a cap costellada. Bé, sí, un cop em va convidar a sopar un alcalde d'un poble del Maresme, i es va estranyar del meu poc saque, suposo que esperava un obès mòrbid a taula, i va ser divertit . He conegut persones delicioses en viu i directe, gent famosa i gent que no. Un cònsol d'un país de l'Est em va convidar a conèixer-lo i vam esdevenir amics, un record per ell, mort recentment després de lluitar com un autèntic lleó. Però el meu únic interès ha estat passar-m’ho bé, malgrat se n’aprofitessin alguns. Recordo com Jordi Graupera va tenir la barra de llegir el meu article “Égole” sense citar-me a RAC1 com si fossin reflexions pròpies; o com en Lluís Canut, que li devia encantar que jo parlés de que “la selecció espanyola és la marca blanca del Barça”, en va fer un article suposadament original. Alguna poca-soltada meva ha sortit a les teles espanyoles, com el tuit del penalti de Sergio Ramos. O m’han citat a diaris com un dels tuitaires més divertits, o m’han plagiat algun acudit en algun monòleg d’humor. També recordo amb carinyo el tuit —suposadament històric— en què el Rei d'Anglaterra Jordi III deia als insurrectes —els futurs nord-americans— "Si marxeu, esdevindreu una de les nacions més pobres del món". Aquest tuit es va donar per bo, i el citaven els nostres polítics en els mítings de campanya fa un parell d'anys. Em descollonava viu, en Tena segur que encara se'n recorda.

Però això no és res, és pols. No us confongueu, em fa gràcia, sí, però el meu ego no trempa. Perquè d’aquí a uns anys ningú no recordarà cap tuitaire; treieu-vos els deliris de grandesa del cap, deixeu de comptar followers. Potser la xarxa social de moda serà una altra. Potser serà una de molt millor en la que es premiï la creativitat (amb punts, tokens o mamades gratis) dels qui la facin rentable a canvi de res. 

Twitter són regals, regals incontinents de gent creativa; però també són totes aquelles puntades de peu dels qui necessiten resoldre una carència íntima cagant-se en algú a qui segueixen, com si la resta estiguessim al seu servei per fer-los gràcia. Una abraçada als primers; i als segons, que us sintetitzin en un tub d'assaig i us injectin al torrent sanguini dels rucs, on us trobareu com a casa. Immunitzat contra imbècils, i saludant a la bona gent, marxo a la vida real, que hi tinc molta feina per fer. 


dimarts, 5 de juliol de 2016

Vòling














—Hola, bona nit.

—Bona nit, senyors.

—Veníem a sopar.

—Tenen reserva?

—No.

—D’acord, faci’n el favor de seguir-me. Per aquí, si els plau.

La parella segueix les passes del cambrer, que tot just acaba de girar-se i sortir esperitat cap a no se sap on. El restaurant és força bonic i elegant. A banda i banda, les taules es disposen amb mantells fins i coberts de plata. Si no fos perquè els costa perseguir la velocitat del cambrer, la primera impressió del local hauria estat força agradable.

—És aquí.

—Aquí?

El cambrer ha alçat un teló que penjava entre dos armaris i el subjecta amb la mà. S’hi pot veure un magatzem amb desenes de taules disposades de qualsevol manera, molt més senzilles i funcionals, sense cap gràcia estètica. Del sostre pengen fluorescents, i molts d’ells parpellegen, obtusos, desganats, il·luminant intermitentment uns quants comensals que han interromput el sopar i es giren cap a ells sense deixar de mastegar.

—No els agrada?

—No pot ser a l’altra banda, per on acabem de passar? Hi ha taules buides.

—Sí, però allò és “Primera Classe”. Menjarien el mateix, però molt més car. Ara, és més bonic, és clar; i això es paga.

—Bé, d’acord... On seiem?

—No corri tant. M’ha escrit la comanda?

—No ens prendrà nota vostè?

—No senyor, la comanda se l’ha de dur impresa vostè des de casa, té el formulari a la xarxa. Si no la porta, li hauré de cobrar 45€ de despeses de gestió.

Això fa saltar la dona: —No, clar que no la portem, nosaltres passejàvem, hem vist el restaurant, hem entrat i...

—Miri, em sembla que marxarem. —Diu l’home, interrompent la seva parella.

Ella agafa aire i contesta: —Ara que hi som, quedem-nos-hi, va.

Aleshores, es fa un silenci breu, que el cambrer trenca dient:

—Acompanyi’m al mostrador. Farem la comanda. Posin-se els primers de la cua, sisplau.

El cambrer, assegut, tecleja sorollosament. S’agafa el mentó i es mira la llarga cua de clients amb severitat. Aixeca el cap i observa inquisitivament la parella, posada en primera posició, que s’està dempeus davant el mostrador, amb els ulls ben oberts.

—De primer, va bé fideus?— Els tres es miren entre sí, per si algú hi tingués alguna cosa en contra.

—Fideus, doncs —rebla el cambrer, mentre ells entomen el suggeriment sense contrariar-se, en un esforç per fer-ho tot fàcil.

—Voldran que els canviïn el plat entre plats? 

—Sí, és clar.

Té un suplement que no hi és al preu base: 6 euros.

—6 euros!

—Per dos.

—Per dos!

Aleshores, el client que s’hi espera tot just darrera de la parella, un bigotut amb pantalons bermudes i camisa de flors, els crida:

—Aviam, vostès no pretendran venir aquí en l’últim moment i voler sopar sí o sí pagant el mateix que tothom. Això també té un recàrrec...

—Exactament el doble del preu de la carta —afageix el cambrer, immutable.

— ...Jo fa tres mesos que he fet la reserva, —prossegueix— i mirin, em quedo rere vostès, fotent-me. No són rics? ¡Ara no em vinguin amb que els molesta pagar 12 eurets amunt o avall, va home, va! ¿Que volen que els hi paguem nosaltres, eh? ¡Tinguin!

El bigotut, envermellit per la ira, fa volar dos bitllets damunt la parella. I el cambrer, que es mira l’escena com si l’hagués viscut mil vegades, afegeix:

—Senyors, no li faltin el respecte al pintoresc senyor de les bermudes, perquè ell es quedarà sense plaça per culpa de vostès. I té reserva de fa mesos. Però clar, el restaurant no pot deixar passar l’oportunitat de perdre clients com vostès, que venen a última hora i paguen el doble. Així que aquest senyor de la camisa de flors es sacrificarà perquè vostès puguin sopar, i s’esperarà a demà pels seus fideus. No entén encara el concepte de l’”Overcooking”?.

—M’esperaré o em tornaran els diners —diu el senyor de la camisa de flors, assentint, sabent-se la lliçó.

—O li tornaríem els diners, és clar —confirma el cambrer.

—Després de tenir els meus diners durant mesos al compte del restaurant, criant interessos —puntualitza el bigotut. Cosa que al cambrer no li sembla mereixedora de resposta, així que s’aixeca de l’ordinador i crida la parella:

—Segueixin-me.

La silueta en rajos X de la dona apareix en la pantalla d’un monitor, que deixa veure la forma del seu cos, no massa agraciada. Davant d’ell, un agent de seguretat del restaurant somriu sota el nas. Veiem la imatge electrònica dels seus sostenidors, de les calces, i d’alguns objectes que porta en la bossa de mà. La màquina pita.

—Què porta a la bossa, senyora?

—No sé, el mòbil? Monedes?

—Deixi tot el que sigui metàl·lic a la safata, sempre els ho estic repetint.

—Perdoni, però vostè a mi no m’ha repetit mai res.

—A vostès, dic. Als clients.

Uns metres més enllà, la parella, l’home, s’ha tret l’americana i mira a l’infinit mentre es sotmet a un escorcoll. Els guants de làtex d’un altre agent de seguretat li recorren les cames, l’entrecuix, els braços, les axil·les...

—Han de ser bons per força aquests fideus, eh? —li diu l’agent a l’home, en veu baixeta.

No gaire més tard, la parella entra al magatzem que fa les funcions de menjador “low-cost”, i el cambrer els dirigeix fins a la seva taula. Els desplega unes cadires de plàstic, de càmping, perquè puguin asseure-s’hi. Els veïns de taula s’incomoden un xic, són massa pròxims. El cambrer els encén una espelma d’aquelles que es venen a un euro la bossa de cent unitats. L’ambient no és gaire romàntic, però ells fan l’esforç de sentir-s’hi bé. Hi ha un moment de contacte visual amb la parella del costat. Es miren resignats.

—Per 65€ per cap, què més es pot demanar, oi? —ironitza.

—Seixanta-cinc per cap? A nosaltres ens ha costat trenta-dos, els dos, però ens fan pagar apart el plus de cadira còmode. Vam trobar l’oferta al “Last Second” ahir a la nit, t’ho miris com t’ho miris, un xollasso.

—Ah... felicitats.

—Gràcies, ¡i que vagin de gust els fideus!

—Com sap que hem demanat fideus?

—Aquí hi ha plat únic, ...tot són fideus.

—Perdoni, una cosa més. No haurà vist el cambrer, per casualitat? Estem assedegats.

—Pot trucar-lo, però és una línia 902. L’aviso de que no és barata. Vol aigua de la nostra? No hi era inclosa en el menú i ens l’hem endut de casa.

—No, gràcies, volíem vi.

—No els recomano vi, el suplement del lloguer del llevataps fa mal.

De sobte, el marcador gegant que presideix el magatzem comença a fer aquell típic soroll, metrallador, de quan les lletres comencen a girar histèricament. Tots els noms dels plats, que podien visualitzar-se perfectament només fa un instant, comencen a esborrar-se progressivament. En pocs segons només queda visible el logotip pretensiosament fresc, juvenil i divertit del restaurant: “ V ò l i n g ”.

—Merda —esbufega el veí de taula— hem tornat a perdre l’enllaç entre el primer i el segon plat.

Aleshores, sis, set famílies ‑potser més i tot- comencen a desplegar sacs de dormir entre les taules. Els pares encenen candeletes de càmping gas, llegeixen contes als seus fills petits, i es carreguen de paciència per disposar-se a passar, si cal, un parell de dies allà per tal d’acabar el seu sopar.







dissabte, 5 de març de 2016

Víkings al Parlamento








Jo no sé si he votat ERC per acabar veient com en Tardà baixa de la tribuna mentre esbufega "nosotros nos vamos", i a continuació fa un gest xoni que acaba destapant les rialles contingudes dels diputats. Sincerament, tinc aquest dubte més enllà de qüestionar-me si la imatge més adient per representar el meu vot és la de qui projecta una actitud irascible permanent, la de qui sembla estar a un suspir d'embogir i liar-se a bufetades amb tothom. No tinc clar si aquest estil d'explicar els nostres anhels polítics no ens acaba fent més frikis davant qui no pensa com nosaltres; vés a saber si no ens caricaturitza i facilita al contrari la tasca de seguir presentant-nos com a obcecats de sobretaula. Tot i que podriem situar els biorritmes d'en Rufián en l'extrem oposat dels de'n Tardà, tampoc sé si voto ERC per escoltar poc més que zascas tuiters, teatralitzats, paulocoelhitzats, mentre es desafia la cambra parlamentària amb una dolça i estudiada mirada postcoital. La pregunta que em faig, independentment de les formes i maneres de cadascú, és: per què anem al parlamento a fer el troll? Serà perquè és divertit refregar-los per la cara que ja no hi ha res a fer, i que marxem sí o sí? Ens hem venut el pis i marxem de la comunitat de veïns, per tant, què cony fem ara discutint derrames, reclamant greuges antics i vetant el tresorer? Ho fem per tocar la testiclada espanyolista? O potser, secretament (això ja és més d’Homs), estem desitjant que el Pare Espanya, amb els ulls plens de llàgrimes, ens doni la raó, ens abraci consternit, ens torni la clau i el duro, i ens proposi tornar a casa? És això, el que hi anem a fer allà?, a reclamar comprensió i democràcia a un amalgama multicolor de presidenciables anticatalanistes? No seria millor deixar els escons buits, fer totes aquestes conyes al bar del parlamento i ocupar-los de nou un minut tant sols per votar? No seria millor visibilitzar el nostre descontent com a poble d'una altra manera menys patatera? Podem deixar de sobreactuar un xic? Aviam si tindran raó els de les CUP, i rere aquest posat perdonavides i messiànic de semblar saber (més bé que els propis catalans) el que els catalans necessiten, seran precisament ells els independentistes més coherents: ells han decidit no formar part d'aquesta comèdia. I ara, i si puc tornar a les formes: sisplau, que torni en Mas. O si més no, el seu estil. I una mica de glamour a la tribuna, que, com a català, no vull passar per víking.

divendres, 14 d’agost de 2015

REVOLTA A TOSSA DE MAR








Dilluns passat érem a la platja de Tossa la meva companya i jo, irradiant-nos desmaiats damunt dues tovalloles. Amb els ulls clucs, percebiem la Pau, l’escalforeta de la sorra gruixuda entre els dits dels peus, el vaivé de les onades i… i el discurs catalanòfob d’un especímen de polemitzador que podríem catalogar dins el subgrup de malnascuts que no parlen pas per ser escoltats només pel seu interlocutor —no!— sinó per arribar als timpans de tot l’aforament que el circundi, en aquest cas, absolutament tota la platja de Tossa.

No reproduiré el discurs del catalanòfob, perquè ja us el podreu imaginar ajuntant aquests ingredients que fan de l’espanyolisme aquell plat tan previsible: dialectes versus llengües, imposició, fàstic, manipulació de masses i juraments d’autoexili; amanits per una bona dosi de revisionisme historicista, que fa de senyor llegit.

Vaig obrir els ulls, encuriosit per posar cara a aquest sereno diurn, heroi de les laringes i màrtir contemporani.

I amb els ulls oberts vaig adonar-me que el sorprenent no va ser pas percebre aquest prejubilat de tofa tintada, buscant mirades de complicitat entre els banyistes mentre feia servir el seu pacient interlocutor com a mer instrument per a catapultar-nos els seus ideals a la resta; no.

El sorprenent va ser veure incorporar-se de la tovallola un noi de prop de vint anys, força espigat, que tot d’una es va plantar davant del senyor i el va fer callar amb arguments, sense aixecar la veu, fent-li veure que estava ofenent-lo amb el seu discurs, tot replicant-lo amb una serenor i elegància que em van captivar.

—¡Yo no he ofendido a nadie! —espetarregà el catalanòfob, fent tremolar la seva pròpia tofa al vent.

—A mi. —va interpel·lar el noi, ajuntant sinceritat i laconisme a parts iguals.

—Y a mi también. —S’hi afagí una senyora, un metre més enllà, qui s’havia mantingut al marge fins ara.

—I a mi. —m’hi vaig afagir, mirant-lo directament.

—I a mi. —va sentenciar una parella de Reus.

—I a mi.
—I a mi.
—I a mi.

No sé si recordareu una campanya sobre l’ús del condó de fa mil anys, quan el professor renyava una classe, esperant descobrir el propietari d’un profilàctic. Doncs el mateix, però a Tossa; canviant preservatiu per ofensa, i professor per imbècil sense tacte.

Aquell noi —duia un barret de palla i l’acompanyava una senyora d’uns quaranta anys, per si algú reconeix l’anècdota i en pot identificar el protagonista— es mereix una abraçada. Li hagués fet si no hagués estat atontat pel sol.

Perquè aquell noi simbolitza el nostre tarannà, tranquil i convençut. Sense odi, rancúnia ni falsedats on recolzar-ne els arguments. 

Mereix l'abraçada. Doneu-li, si el reconeixeu.


dilluns, 24 de febrer de 2014

" É G O L E "










Any 39, acaba la guerra. El meu avi fuig de casa després de destruir documentació compromesa i dades d’afiliats a Estat Català. No és un record agradable a casa nostra, i tampoc no ho és per a molts catalans que van haver d'exiliar-se precipitadament.


Any 81. Les sensacions d’aquella nit es repeteixen. Tinc onze anys i sóc fill de dos militants de trajectòria política destacada a un conegut poble coster. La mare omple les maletes i el pare marxa a l’ajuntament a cremar paperassa.

Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent. Els que saben que mai no hauran de fer les maletes, i els que no les tenim totes d'haver-ho de fer, encara. L’exèrcit i el govern central són plens de vencedors i fills de vencedors de la Guerra Civil, cada cop més impúdicament cofois del seu passat. I no ho oblidéssim pas, nosaltres encara arrosseguem la marca indeleble dels vençuts; dels qui no tenen dret a exercir la seva identitat, cultura i llengua; dels qui hem de demanar permís per votar o per instal·lar un repetidor. La marca dels qui hem de callar, sota ultimàtums polítics o sota amenaces militars encara ben vigents, emparades en articles constitucionals.

Suposo que per això no m’ha enlluernat massa el divertimento d’ahir a la nit a La Sexta. Perquè les gracietes, fetes amb uns militars que ens podrien represaliar demà –i sota l’empara de certs polítics i periodistes, alguns d'ells testimonis cínics en el programa d'ahir– em blinden per al somriure i la pseudocàtedra periodística. I perquè els acudits només poden deixar de ser ofenses quan les ferides ja són tancades, i no abans. 

I no ho són pas, de tancades, en una democràcia que amaga la veritat i amnistia criminals de guerra. I l'Évole, abanderat de les causes perdudes, obvia no només la sensibilitat de la terra on viu, Catalunya; també la sensibilitat de més gent:

Ahir molts –entre els qui no m’hi compto– van creure’l, com sempre. Van creure'l a ell, i també al tast de representants del periodisme, l’intel·lectualitat i la política apoltronada que es van prestar al joc; camarilla de gent benestant que pretenia alliçonar-nos des de la seva perspectiva privilegiada, jugant grollers i maldestres amb la sensació de mentida pública en la que vivim, fent-se gràcia a si mateixos un cop acabat l’experiment. 

Líders d’opinió, ben estarrufats, reiterant-nos que som ben poca cosa si no hem encaixat l'uppercut amb esportivitat. Doncs, bé. Bona part del públic de Salvados és la gent senzilla que s'hi veu reflectida, persones que comparteixen una suposada sensibilitat social. Persones que confien tant en l'Évole que fins i tot s’han cregut la seva transició mediàtica d’humorista a periodista de prestigi. I ahir els va dir cadellets a la cara, a tots ells, instruint-los en un exercici per reflexionar. Paternalisme ranci de l’esquerra espanyola, de nou. I riures finals en les “preses falses”, per justificar una juguesca pública entre l’elit. I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo.

Poc mèrit té fer servir la potència mediàtica d’una cadena de televisió estatal en prime time, en el marc d’un programa que se suposa informatiu, i des d’una tribuna i testimonis als que se’ls hi suposa credibilitat. Poc mèrit té jugar amb els botxins, quan encara no han estat jutjats. Poc mèrit té enfotre’s del pacient quan encara no s’ha guarit. I de poc serveix el debat posterior, orientat a restaurar credibilitats periodístiques i a donar pàtina de ciència a la pirueta.

M’hagués tret el barret, Évole, si haguessis investigat a fons i haguessis assenyalat els qui encara són tranquilament a casa seva, còmplices, intocables. A mi m’haguessis guanyat com a espectador si haguessis plantejat aquest mateix joc del fals documental com una excusa per protegir-te, com un escut narratiu i elegant per suggerir o denunciar el que encara resta classificat per la justícia, i que molts sabeu i no us atrevireu mai a dir ni a investigar de debò.

La resta són focs d’encenalls per donar-vos cops de palmell a l’esquena entre periohipsters. Pseudofilantropisme. I al capdemunt, el fals documental ha contribuït a fer amables alguns dels implicats directes: l'enhorabona. Això sí, avui tothom parla d'ell. Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa. Felicitats per l'audiència, per tant. Però Orson Welles et queda lluny. Tan lluny com queda el periodisme d'aquests saraus.








dissabte, 21 de setembre de 2013

Intelectuales sin excusas


En respuesta a estos artículos 
de Elvira Lindo y Antonio Muñoz Molina 
publicados en "El País".








Antonio y Elvira recogen el encargo. El reto es mayúsculo, estratégico; insólito a día de hoy. El reto de proporcionar, desde posiciones progresistas, una respuesta ni sonrojante ni energúmena al sentimiento catalán. 

Unidos por el matrimonio y por una pulsión por levantar acta ante las realidades sociales más trascendentales, la feliz pareja de escritores —narrador comprometido, él; Manolito Gafotas, ella— abre ese botecito de barniz que sólo poseen los elegidos y resuelve dar una fina pátina sobre la madera descascarillada —y poco progresista, para qué engañarnos— de la unidad territorial indisoluble.

Y es que las élites intelectuales de la izquierda observan paralizadas como el perro hambriento de la derecha se ha hecho ya con el filete. A día de hoy, todo el protagonismo recae sobre el exabrupto político engominado; sobre el improperio primario e hiriente; sobre el gesto atemorizante sin veneno ni sustancia. Ante este estilo tan ridículo como descorazonador, erigido ya en monopolio portavoz, Cataluña dice adiós reconfortada en su fortaleza gracias al pobre talante de su interlocutor. 

La derecha, impúdica en sus formas, encuentra en éstas un catalizador para ahondar en su gestualidad marcial —qué profundo sigue calando en su parroquia el ademán autoritarísimo— y actúa más bien para el aplauso de propios que para el convencimiento de ajenos, erizando vellos democráticos más allá de nuestras fronteras, aireando la sábana raída del imperialismo para acabar entregando en brazos del independentismo un número nada despreciable de catalanes indecisos. 

Pero volvamos a nuestra pareja que nos otea críticamente desde su residencia en Nueva York. ¿Qué papel juega entonces la izquierda intelectual? ¿Qué oportunidad se presenta?¿Puede articularse un no progresista y medianamente inteligente a la independencia?

El examen es, pues, para nota. Y "El País" juega sus cartas reclutando intelectuales que quieran prestarse a la tarea de diferenciarse estilísticamente de la derecha  —sí, estilísticamente, no hay más que matices en esta suerte de menesteres territoriales— dándose un bañito de innegable encanto bohemio, rentando una columna al bufoneo, al pavoneo barroco, a las posaderas privilegiadas y felizmente acomodadas en uno de los sillones numerarios de la Real Academia de la Lengua Española. 

Turbio cometido el de arrimar el hombro con la derecha, eso sí, sin tocarse y con todo el pudor político que merece la ocasión. Turbio trasfondo el de reaccionar tarde para desacoplar la unidad de España del imán de la derecha. Turbia la pausada moderación progresista, profiriendo poesía sobre el “mejor unidos” con un guiño y una sonrisa elitista en la boca, invitando a degustar imposturas cosmopolitas de vuelo gallináceo y tinte moderno. 

Insuficiente, ese toque humorístico —la derecha sigue afortunadamente desprovisto de él— con el que Antonio se despacha con efectista displicencia y ánimo pedagógico. Y enternecedor el súbito filantropismo por unas mayorías silenciosas que Elvira percibe desconsolada en la intimidad de su correo privado.

Aguar el sentimiento de un pueblo y relegarlo a mera caricatura es un ejercicio estilístico hilarante y efectista, no vayamos a negarle mérito; y sí, también una acrobacia ciertamente profiláctica cuando se cuenta con la red de la complacencia del poder —algo poco consecuente con la trayectoria reivindicativa del académico en favor de los derrotados—. Bastaría, por ejemplo, con cambiar la foto que encabeza el artículo por el de una multitud enarbolando banderas rojigualdas: el texto no perdería ni un ápice de coherencia, lo que nos proporciona una idea exacta de la profundidad de ciertos argumentos.

Pero ya nos han presentado disfraces progresistas como el que nos ofreces, Antonio, y las deshiladuras están bien visibles: una lectura medianamente crítica te despoja enseguida de guindas barrocas y destellos estilísticos. Una vez desnuda, tu exhibición queda irremediablemente postrada a la altura de una burda burla de bar, cuyo máximo requerimiento intelectual demanda escupir con urgencia el mondadientes de los labios, darte una palmadita en la espalda y soltar una sonora carcajada. Una muestra de afecto que bien podría darte mañana alguno de tus nuevos lectores de extrema derecha. 

El bote de barniz del que hablaba antes se reseca con los años, de tanto abrirlo. Y es una pena contabilizar, entre las aperturas alicortas de escritores como vosotros, divertimentos estilísticos y fantasías filantrópicas con más autocomplacencia que sustancia. 

La izquierda intelectual española —la de verdad, atenta a las causas nobles, la que jamás pondría excusas a la voluntad democrática de millones de personas— no debería dejar pasar esta oportunidad de dejaros en evidencia.