dimarts, 18 d’octubre del 2011

"Yerar" Quintana i el pacte independentista







El programa d’ahir de “El Convidat” va sublevar molta gent. Gerard Quintana, icona del rock català i independentista confés, parla castellà amb la seva dona i els seus fills. Alguns, en això, hi han vist falta de coherència, i d’altres —els més viscerals— alguna mena de traïció gravíssima.

D'independentistes en som molts i molt variats. N’hi ha de lliberals i de marxistes; de catòlics, budistes, satànics o ateus; d’indignats, de panxacontentes, explotadors i desnonats. En trobarem entre monolingües castellanoparlants i també entre heroics abanderats del bilingüisme passiu. N’hi ha qui s’amagaran a l’ombra fins a darrera hora, i d’altres que ja s’exhibeixen semanalment des d’una columna de El Punt o des d’un blog de El Mundo.

D’independentistes en podem trobar d’embolicats amb una capa ecologista, o sabotejant, convençuts, la pintoresca moda de classificar la deixalla des de casa. N’hi haurà de devots de les festes majors, i també d’associals incorregibles; dels qui ploren amb la sardana i dels qui somiquegen amb Van Morrison; de republicans i de partidaris d’entronitzar els Windsor, enemics acérrims dels Borbons.

N’hi ha de temporalment syracussins o permanentment vigatans, reusencs, berlinesos o rossellonencs. N’hi ha de motivats pels sentiments, i d’atiats per la pela i putejats per la contribució; de puristes amb la llengua i dels que foten unes faltes que fan fredat; de xiruca i de corbata; de guitarra i de Pioneer DJM2000.

Doncs, bé. La polèmica de’n Gerard —i la de la llengua vehicular que fa servir en la seva intimitat— em fa pensar que no estan els temps per excloure ningú convencut de que a Catalunya li cal volar sense llasts. I aplicant-ho a una escala política catalana, els responsables del fallit front comú independentista per al 20N sembla que tampoc no ho han entés gaire, això; tot un luxe, vist el panorama polític que ens espera.

Ens trobem que, 71 anys després de que Companys renunciés a la vida per defensar la llibertat de Catalunya, els principals partits independentistes no han estat capaços de renunciar a cap protagonisme ni a cap privilegi per defensar la mateixa causa. No han estat hàbils —tant hi fa, el culpable— per fer un front comú en un moment dolç en el que fins i tot un 4,8% dels simpatitzants del PP també votarien “Sí” en un referèndum d’autodeterminació, segons l’enquesta del CEO de juny de 2011.

Com sempre, la societat demostra anar un pas per endavant de la política; els independentistes es multipliquen a esquenes dels partits independentistes, i tot apunta que no hi ha cap lliçó més bona del que pot ser un país integrador que sumar els variats estímuls secessionistes de tothom, i acabar fent-ne, de tots ells, els estímuls de l'anhel d'un país plural.

Es tracta de sumar. Sumar sense haver de radiografiar-nos abans per mirar quins carnets polítics tenim i de quin color. No ens calen pas porters de discoteca que ens deixin accedir o no a l’ideari independentista depenent de si preferim —escull-ne una— plantar una alzina a Collserola, decantar-nos pel Marxisme o anar a favor o en contra de l'impost de successions. Hem d’integrar tothom, tothom qui ho vulgui. El país és variat, les motivacions per votar independència també. I cap partit actual hauria de pretendre el protagonisme d’agafar tot el pastís idependentista i fer-se’l seu, ja sigui des de l’esquerra, la dreta, el republicanisme, el socialisme o l’humanisme; perquè és impossible i irreal.

No m'imagino una ridícula atomització de partits anti-apartheid —un de conservador, un d'esquerres, un de marxista-leninista, un d'ecologista— incapaços de treure una representació electoral digna perquè són incapaços d'unir-se per fer front al racisme. Fa riure, oi?


La situació és urgent, i no és el millor dels panorames, però encara hi ha una bona oportunitat per fer coses interessants. Sembla que el poder polític, de nou, ens cedeix el protagonisme, incapaç d'engrescar la societat. Cal doncs, començar a decidir el nostre futur des d'un moviment social, apartidista i amb totes les polítiques possibles, alliçonant aquesta colla de polítics maldestres i marcar-los la ruta a seguir desde la suma de tothom per un objectiu comú.

Penso que el veritable independentisme integrador, intel·ligent, modern, sentimental —però no sentimentalista ni victimista—, conscient, decidit i disposat a pencar, ha de sortir encara. I ho ha de fer des de la societat civil, dels intelectuals de primer ordre, dels escriptors, empresaris, productors de TV, periodistes, estrelles de l'esport. De tota la gent amb geni i creativitat, amb aptituds decisives per arrossegar tothom cap a un país propi. Sumant pensaments polítics per una fita comuna, no disgregant-nos en detalls que ens asseparen.

Entre aquesta gent decisiva hi ha Gerard Quintana. I si algú mostra públicament que parla castellà, àrab o el poètic llenguatge dels ventalls a casa seva, amb la seva família, no fa pas mal a la imatge de l’independentisme. Al contrari, el fa transversal. L’allunya del ghetto, l’universalitza i el dota d’una salut i una pluralitat fantàstiques. El català independentista que dina carn d’olla després d’una audició de sardanes existeix, però no és l’únic, afortunadament. Deixem que “Yerar” —com l’anomenaven despectivament molts ahir— parli als seus fills com li surti de la fava; no oblidem tot el que ha fet per normalitzar el català des de la música, i centrem la nostra visceralitat en atacar els qui realment s’estan passant l’independentisme per l’arc del triomf.














dimarts, 27 de setembre del 2011

"Kuzushi" a la indignació.









Degut als disturbis d’agost als barris de Tottenham, Wood Green, Enfield Town i Ponders End, la marca de pantalons texans Levi’s ha hagut de retirar del Regne Unit un dels dos spots insignia de la seva campanya publicitària “Go Forth”.

El spot és un seguit d’imatges preciosistes on s’incita al canvi, a mirar endavant i a ser pioners en aquests temps convulsos. En un dels plans, al segon 48, apareix un jove desafiant uns anti-avalots.

Qui pensi que la retirada de l’anunci va contra els interessos de Levi’s, va amb el ciri a la mà. L’aparició de nous disturbis era previsible —com ho és ara— i la censura, encara que sigui imposada per un mateix, sempre és una publicitat extra esplèndida.

Tal i com van fer els partits polítics a casa nostra —tard i maldestrament— les grans marques, ara, també volen apropiar-se del moviment. Picar l’ullet als indignats comença a generar dividends i Levi’s detecta oportunistament un nou mercat, incipient, jove i fàcilment manipulable, qui prega per ser influenciat de nou per una publicitat que no ho sembli. Per fer-ho, i degut a la mateixa naturalesa del moviment, no calen conceptes polítics ben delimitats. Com es veu en el spot, n’hi ha prou amb desenvolupar un missatge genèric, poètic i anodí que pugui subscriure tothom.

El Jiu-jitsu és un art marcial japonès. No m’estendré en descriure massa cosa, quedeu-vos amb la idea de que, com el Judo, és apassionant per un motiu: aprofita la força de l’oponent; es val de la seva ira desorganitzada i la fa seva en benefici propi per tombar l’enemic amb la inèrcia generada. És a dir, en fa una reconversió intel·ligent de l’energia de l’agressor per, sense esmerçar-hi gaire força pròpia, fer-lo caure elegantment.

Doncs, bé. Mentre la indignació de Stéphane Hessel malda per articular-se com a programari polític viable, buscant encara una posició creïble més enllà de la pulsió i la ràbia que podem sentir tots; el sistema capitalista, més murri que ningú, acaba de fer-nos un kuzushi, en tota regla. Prenem-ne nota.





dimecres, 21 de setembre del 2011

La pizza provinciana.




Suposo que haureu tastat l’arxiconegut sandvitx calent de pernil i formatge, fet amb pa de motlle de tipus anglès, que hom acostuma a prendre per esmorzar acompanyat, generalment, d’un cafè amb llet.

Aquest entrepà, que aquí coneixem com a biquini i a Madrid anomenen mixto, es va popularitzar els anys 50 a la coneguda Sala Bikini de Barcelona d’on rep el nom—. Allí el servien com a mos furtiu adaptant el conegut croque-monsieur francès, però sense xopar el pa amb ou batut, ni posar-li un barret de beixamel o formatge pel damunt, ni gratinar-lo. 

El biquini o mixto descendeix dels novaiorquesos ham and cheese, i era l'únic àpat que hi havia disponible als bars dels estadis de beisbol a finals del segle XIX. Només quinze anys després, l'omnipresent hot-dog ja li havia pres tot el protagonisme, però l’entrepà bicolor ja havia tingut temps de saltar la bassa i popularitzar-se increïblement a Cuba sándwich cubano, en deien, als anys trenta—.

Després, de Cuba va fer el salt a Europa de la mà de Chamberlin i Levine, els aguerrits pilots dels primers vols transatlàntics, que mataven el cuquet en ple vol amb aquest cèlebre mos. Val a dir, però, que malgrat tenir aquest recorregut llatí, no hi ha cap evidència que la introducció del sandvitx mixto a Espanya fos mèrit dels espanyols-cubans, i els entesos aposten directament per la via francesa . Així doncs, el primer bateig peninsular d'aquest famós entrepà, va ser el català.

A principis de 2005, Casa Tarradellas, S.A., l’empresa de la Plana de Vic (Gurb, Osona) que fabrica productes càrnics i plats preparats, anunciava el llançament del seu primer sandvitx refrigerat de pernil i formatge, preparat per fer-se en una planxa, torradora o sandvitxera elèctrica o tradicional. Tècnicament, es tractava del que anomenaríem un biquini precuinat.

Les raons de la decisió que empel·lí la direcció de Casa Tarradelles a batejar el seu biquini com a Mixto Plancha, i no com a Biquini Plancha, no les puc saber, només intuïr. Però, fet i fet, és tota una declaració d’intencions i un clar posicionament públic de la marca, qui fa una elecció aclaridora enfront quines susceptibilitats prefereix ferir, les castisses o, com resa el seu slogan, les de casa.


De nou, Casa Tarradellas ens ofereix un nou toc d'atenció, ara amb les seves pizzes. Un anunci espectacular de tres minuts de durada, signat per la destacadíssima agència barcelonina Villarrossàs, vestit amb una música excel·lent “Share love” feta a mida per la peça. El spot, veritablement té una execució molt bona.

L'argument, però, ja és una altra cosa. La pel·lícula és un seguit de tòpics rurals, d’aquells que ens fan tanta gràcia als urbanites que mengem —segons els test— pizza precuinada amb certa assiduïtat. També ens proposa un interessant exercici imaginatiu, on la Plana de Vic esdevé miraculosament un annexe de la Toscana, i les pizzes, sorpressivament, s'erigeixen en un menjar tan nostrat com els canalons de Sant Esteve; d'acord, juguem-hi tots, no ens tanquem pas en banda. Fins aquí tot correcte. Però hi ha un detall que em crida l'atenció del protagonista de l'anunci.


Per què es diu Pepe, el nano? Bé, Pepe és un diminutiu d’un nom castellà ben corrent. Podriem intuïr —de nou— que els responsables de la campanya, amb un gest de normalitat que els honora, han optat per posar un nom castellà a un nen català i catalanoparlant. Així ho fan, amb tota naturalitat, tant en la versió castellana com en la catalana. Pepe; aquí, i a la Xina Popular.

Però posats a fer gestos normalitzadors, hagués estat una decisió molt més interessant i lloable per una empresa de Gurb —amb un nom tan inequívocament català, compartit fins i tot amb el d'un honorable president— que el nen s’hagués dit Pep. Pep, tant en la versió catalana com en la castellana. Pep, a Espanya i aquí. Potser no estem preparats per aquesta mena de desafiaments, insòlits en el món empresarial català. 


Tarradellas ens segueix fent veure que, de la llista d'aromes alimentaris que normalment s'inclouen en tot tipus de productes precuinats —essències d'herbes, de pa, de fum, d'all...— més li val, ara per ara, obviar qualsevol aroma preeminent de catalanitat. No fos cas que se li indigestés a algú que no fos de casa.













1. Ignasi Doménech i Puigcercós (1940). «"Emparedados"» (castellà). Los Entremeses y la Hora del Té (Las meriendas) (2a. edició). Inc Icon Group International. pp. 84-96.


dimarts, 13 de setembre del 2011

Desmuntant Intereconomía





L’altre dia vaig estar intercanviant tuits amb @pakez (Paco Segarra), el Director General de Marketing d’Intereconomía. Malgrat la nostra ideologia contraposada, la conversa va discórrer en un to amable i agradable; vam deixar de banda idees polítiques i ens vam limitar a parlar de marketing estrictament i del boicot comercial que el mateix Paco engegava contra Nestlé des de les xarxes socials, com a resposta a la negativa d’aquesta multinacional a anunciar-se a Intereconomía.

Per boicotejar Nestlé hi ha motius de sobra: explotació infantil, ús d’oli de palma cancerigen i de cultiu insostenible, atemptats contra la salut pública i lindeses similars. Però Intereconomía no s’embarca en una creuada altruista, el boicot és essencialment pragmàtic: reclama uns diners que considera seus.

Paco és un home d’empresa. Ens coneixem fins i tot personalment de l’època en que els dos treballàvem fent anuncis. Ell ha engegat agències de publicitat exitoses i s’ha sabut rodejar de gent molt bona. Ha treballat per marques ben catalanes, Danone entre elles, i n’ha tret uns beneficis extraordinaris. Per aquest motiu m’estranyava que algú així, pragmàtic, cometés amb aquest boicot el que semblava un impuls poc meditat i un error de novell.

En una revelació que jo considero impagable, Paco afirma obertament que, lluny d’un rampell, el boicot es tracta d’una estratègia destinada a guanyar terreny a les cadenes competidores i a apujar l’audiència. I això, considero, ens hauria de fer pensar una mica a tots.

No ens ha d’estranyar que una emissora que es presenta tan visceral i amb un lligam tan emotiu per als seus acòlits com Intereconomía només cal veure les seves promos “Orgullosos de ser de derechas”avantposi l’audiència per davant de tot. Els negocis es fan per guanyar diners, i aquesta emissora de TV no n’és l’excepció. 


Ja ho saben prou bé que a Catalunya l’audiència majoritàriament no és gaire afecte als postulats d’ultradreta que plantegen, com també saben que no ho és el Barcelonista a les arengues de Roncero, mentre se l'escolta seguint el postmatx amb secreta satisfacció. Però tant hi fa a l'hora de mostrar les audiències als futurs anunciants; el que compta és aquest 1’5%, la xifra que Paco necessita augmentar. I ben fet que fa. “No volem adhesions polítiques, faltaria més” exclamava, reveladorament. En un negoci, això és secundari, afegeixo jo.

És la teoria dels vasos comunicants, de nou. Com més atien el foc nacionalista espanyol, més atiarem el foc nacionalista català. Al capdevall, tindrem els dos focus pendents d’Intereconomía, que és del que es tracta a l’hora de vendre espais publicitaris: poder-los sumar. En aquest sentit, Paco i la seva empresa neden còmodament en l’estratègia del Troll, la de fer soroll i exhaltar ambdòs extrems: Embranquem-nos en la tasca d’encendre la metxa, que ja s’encarregaran ells, el nostre extrem i el seu, de realimentar-se convenientment.

Enmig d’aquesta mediàtica guerra de guerrilles i d’interessos comercials, les ideologies són certament secundàries. Aquesta tesi, però, ells mai no l’acceptarien, perquè toca massa endins el cor del seu negoci i públic, però l’estil populista d’Intereconomía no és casual, si ens aturem a veure com es conforma l’electorat espanyol:

A cada convocatòria d’eleccions generals espanyolesl’electorat de dretes es mobilitza tot ell. Van a una, i van tots a votar. Això sí que ho tenen, s’organitzen prou bé, sobretot si ho comparem amb un electorat d’esquerres de resposta mandrosa, que mai no concorre a unes eleccions amb un percentatge tant rotund. Per dir-ho d’alguna manera, la xifra de votants de dretes toca sempre el seu sostre, però tot i així supera la d’esquerres en condicions normals, excepte en moments puntuals, com a l’11-M, quan la mobilització total de l'esquerra va tombar el sentit d’unes eleccions que ja tenien un guanyador clar.

Així doncs, Intereconomía és una resposta estratègica (i patrocinada per un lobby molt interessat) a les preguntes: “D’on treure electorat?”, “com fer més votants, si ja votem tots?”, i de com fer-ne audiència de tot això.

Doncs ho treuen de les classes populars. Fent populisme per a elles, ras i curt. I el quid de la qüestió és saber traslladar a la guerra de les audiències el que succeeix en la guerra pel vot, on la dreta s'esforça per captar antics vots de tradicionals votants de l’esquerra espanyola sense una implicació política massa gran, vots d’indecisos, suport de joves futurs nous votants... Intereconomía també ho fa, i els aglutina seduïnt-los cabrejant-los morbosament, n'hauriem de dir, més aviat davant una España que se hunde en directe a la TV mentre sonen els coneguts discursos elementalíssims de patriotisme espanyol, crisi econòmica, immigració i antinacionalisme català i basc, trompetes de l'Apocalipsi que cada cop són més transversals a Espanya UPyD i PP poden coincidir en la majoria de postulats no socials i funcionen la mar de bé per generar soroll, provocació i crits d'auxili a favor i en contra.

Per això aquesta simplesa volguda en el missatge d’Intereconomía. D’aquí vé aquesta fàcil digestió o indigestió, segons el cantó de la taula de les seves píndoles incendiàries. És una televisió calculada per sortir a l’APM, no per transmetre els postulats d’una dreta espanyola preparada, intel·lectual o instruïda; una tele concebuda per revoltar les barriades i extraradis de la insatisfacció, gairebé apolítiques fins ara, on es busca una adhesió no pas política, que això és secundari, sinó una suma total que es pugui reflectir a l’Estudi General de Medios i treure’n un profit econòmic.

Així doncs, la propera vegada que us sulfureu amb Intereconomía, potser ho podeu fer d’una altra manera. Espero que com jo, amb un somriure ben gros sota el nas :)






dimarts, 6 de setembre del 2011

El català acomplexat i les tetes grosses



  

Fins fa una estona, en aquesta entrada hi havia un conte. L'he esborrat perquè ja no m'agrada. Però si alguna cosa ha tingut de bo el fet d'escriure'l ha estat acabar de constatar, tristament, que escriure en català bé o malament, des d'una gran tribuna o des de Twitter aixeca encara molts odis i molts complexos.


Quan vaig enllestir el conte —un conte marrà, vaig enviar l'enllaç privadament a alguns amics. Entre ells hi havia una noia de les Illes Canàries, a qui també considerava amiga, a més de molt lliberal sexual i políticament; oberta de mires, desperta i intel·ligent. Vem tenir un parell de converses per MD jo faig contes eròtics i ella té un blog amb imatges d'ella mateixa, força explícit, on un parell de melons ben exhuberants en són protagonistes estel·lars i ens vem caure bé. 


Fa uns dies, vaig pensar que potser li agradaria llegir el meu darrer conte el que acabo d'esborrar i li vaig enviar el link, avisant-la de que el text és en català, com gairebé tot el que jo escric, i que esperava que no tingués massa dificultats en poder-lo traduïr amb Google Translator. 


La seva resposta, tal i com es veu en la imatge adjunta, i en el comentari que hi ha al peu d'aquesta entrada que no he volgut esborrar, va ser força bel·ligerant, sorprenentment insultant cap a mi, i cap al fet de ser, escriure i viure en català. 


Més enllà de ser culpa meva, per no identificar els imbècils a primera vista em passa força, darrerament em va donar que pensar. ¿Per què qualsevol mitja cerilla es creu amb el dret de menysprear la nostra cultura, impunement, sense el més mínim sentit del ridícul d'un mateix? No parlo ja dels espanyolistes pol·ligoners de xandall, tatoo i ray-ban, abanderats de l'insult anti-català, no; em refereixo a gent que podriem titllar de normal, gent que es mostra sensible a uns temes avui, però t'insulta demà per escriure en la teva llengua. O millor dit, per no escriure en la seva.


La doble cara de la moneda la trobem a casa nostra, en la figura del català dissimulat. El català avergonyit que relaxa el seu gran conflicte interior amb el dissimul i la negació del seu origen. El català molest amb si mateix, inconfessablement acomplexat, que s'ubica desesperadament en un abstracte territori mental on només hi ha la paraula Espanya, sense indicacions territorials específiques. El català desubicat que compensa la vergonya de ser català insuflant-se d'un fals cosmopolitisme. 


El català que desitja ser un espanyol normal, un més; el que malda per sentir-se dir allò tan estrambòtic de: "...pues no pareces catalán". El que íntimament desitjaria poder-se extirpar qualsevol símptoma regional, de pronúncia al parlar, de comportament particular. El que públicament es ruboritza de plaer, com Juan Carlos Girauta, quan li diuen "Ojalá hubiera más catalanes como vosotros". O el que deixa ben clar que blocarà i censurarà al seu Timeline de Twitter qualsevol qui se li adreci en l'idioma de la terra que el va parir: "Cuestión de números."









dimarts, 26 de juliol del 2011

Entre indignats

Sé que molts, en nom de la Llibertat, em voldrieu linxar qui sap si empalar en una fusta untada de bitxo–. I es que totes les revolucions deixen d’aletejar com a gallines per començar a prendre una volada elegant quan comencen a rodolar els primers caps dels crítics. A ulls dels defensors de la democràcia la Real, vull dir, la que ens han d'imposar pel nostre bé el meu nick de Grassonet_Bord per força deu amagar un engatussador hipotecari, un panxacontenta o un empresari; qualsevol d’aquestes tres lacres que assoten el món, o totes tres alhora, ves a saber.
Sé que és culpa meva, sóc un malparit descregut i he fomentat la mofa a tort i a dret: En un dels meus tuits forassenyats vaig gosar presentar-me davant una indignada com un alt funcionari del FMI, i fins i tot li vaig oferir Déu m’aculli al seu si una bona feina a la seu de Washington. Ella va accedir i jo, ho reconec, multiorgasmava extasiat, pres pel delit més extrem.
Per sort, som a l’época del tuit; la meva execució pública real s’haurà d’ajornar i, la virtual, limitar-se a rebre alguns improperis escrits en castellà des del hashtag #hijoputaelquedisienta. Però haver de sentir-me dir el nom del porc tuit rere tuit em va fer reflexionar, finalment. Tanta impetuositat en atacar-me no podia ser fingida. Algú capaç d’ajuntar en un mateix tuit amb una transgressió tan audaç la coacció verbal i la paraula Llibertat, havia de ser un autèntic visionari. 
“I si tinguessin raó?”, refexionava sovint, aprofitant la més mínima pausa fisiològica. "I si m'infiltrés a l’acampada de Plaça Catalunya per buscar l’essència vertadera del moviment?". Doncs dit i fet, i heus aquí la revelació que em va sobrevenir, en forma de dibuixet: