Fins fa una estona, en aquesta entrada hi havia un conte. L'he esborrat perquè ja no m'agrada. Però si alguna cosa ha tingut de bo el fet d'escriure'l ha estat acabar de constatar, tristament, que escriure en català —bé o malament, des d'una gran tribuna o des de Twitter— aixeca encara molts odis i molts complexos.
Quan vaig enllestir el conte —un conte marrà—, vaig enviar l'enllaç privadament a alguns amics. Entre ells hi havia una noia de les Illes Canàries, a qui també considerava amiga, a més de molt lliberal sexual i políticament; oberta de mires, desperta i intel·ligent. Vem tenir un parell de converses per MD —jo faig contes eròtics i ella té un blog amb imatges d'ella mateixa, força explícit, on un parell de melons ben exhuberants en són protagonistes estel·lars— i ens vem caure bé.
Fa uns dies, vaig pensar que potser li agradaria llegir el meu darrer conte —el que acabo d'esborrar— i li vaig enviar el link, avisant-la de que el text és en català, com gairebé tot el que jo escric, i que esperava que no tingués massa dificultats en poder-lo traduïr amb Google Translator.
La seva resposta, tal i com es veu en la imatge adjunta, i en el comentari que hi ha al peu d'aquesta entrada —que no he volgut esborrar—, va ser força bel·ligerant, sorprenentment insultant cap a mi, i cap al fet de ser, escriure i viure en català.
Més enllà de ser culpa meva, per no identificar els imbècils a primera vista —em passa força, darrerament— em va donar que pensar. ¿Per què qualsevol mitja cerilla es creu amb el dret de menysprear la nostra cultura, impunement, sense el més mínim sentit del ridícul d'un mateix? No parlo ja dels espanyolistes pol·ligoners de xandall, tatoo i ray-ban, abanderats de l'insult anti-català, no; em refereixo a gent que podriem titllar de normal, gent que es mostra sensible a uns temes avui, però t'insulta demà per escriure en la teva llengua. O millor dit, per no escriure en la seva.
La doble cara de la moneda la trobem a casa nostra, en la figura del català dissimulat. El català avergonyit que relaxa el seu gran conflicte interior amb el dissimul i la negació del seu origen. El català molest amb si mateix, inconfessablement acomplexat, que s'ubica desesperadament en un abstracte territori mental on només hi ha la paraula Espanya, sense indicacions territorials específiques. El català desubicat que compensa la vergonya de ser català insuflant-se d'un fals cosmopolitisme.
El català que desitja ser un espanyol normal, un més; el que malda per sentir-se dir allò tan estrambòtic de: —"...pues no pareces catalán". El que íntimament desitjaria poder-se extirpar qualsevol símptoma regional, de pronúncia al parlar, de comportament particular. El que públicament es ruboritza de plaer, com Juan Carlos Girauta, quan li diuen —"Ojalá hubiera más catalanes como vosotros". O el que deixa ben clar que blocarà i censurarà al seu Timeline de Twitter qualsevol qui se li adreci en l'idioma de la terra que el va parir: "Cuestión de números."
Quan vaig enllestir el conte —un conte marrà—, vaig enviar l'enllaç privadament a alguns amics. Entre ells hi havia una noia de les Illes Canàries, a qui també considerava amiga, a més de molt lliberal sexual i políticament; oberta de mires, desperta i intel·ligent. Vem tenir un parell de converses per MD —jo faig contes eròtics i ella té un blog amb imatges d'ella mateixa, força explícit, on un parell de melons ben exhuberants en són protagonistes estel·lars— i ens vem caure bé.
Fa uns dies, vaig pensar que potser li agradaria llegir el meu darrer conte —el que acabo d'esborrar— i li vaig enviar el link, avisant-la de que el text és en català, com gairebé tot el que jo escric, i que esperava que no tingués massa dificultats en poder-lo traduïr amb Google Translator.
La seva resposta, tal i com es veu en la imatge adjunta, i en el comentari que hi ha al peu d'aquesta entrada —que no he volgut esborrar—, va ser força bel·ligerant, sorprenentment insultant cap a mi, i cap al fet de ser, escriure i viure en català.
Més enllà de ser culpa meva, per no identificar els imbècils a primera vista —em passa força, darrerament— em va donar que pensar. ¿Per què qualsevol mitja cerilla es creu amb el dret de menysprear la nostra cultura, impunement, sense el més mínim sentit del ridícul d'un mateix? No parlo ja dels espanyolistes pol·ligoners de xandall, tatoo i ray-ban, abanderats de l'insult anti-català, no; em refereixo a gent que podriem titllar de normal, gent que es mostra sensible a uns temes avui, però t'insulta demà per escriure en la teva llengua. O millor dit, per no escriure en la seva.
La doble cara de la moneda la trobem a casa nostra, en la figura del català dissimulat. El català avergonyit que relaxa el seu gran conflicte interior amb el dissimul i la negació del seu origen. El català molest amb si mateix, inconfessablement acomplexat, que s'ubica desesperadament en un abstracte territori mental on només hi ha la paraula Espanya, sense indicacions territorials específiques. El català desubicat que compensa la vergonya de ser català insuflant-se d'un fals cosmopolitisme.
El català que desitja ser un espanyol normal, un més; el que malda per sentir-se dir allò tan estrambòtic de: —"...pues no pareces catalán". El que íntimament desitjaria poder-se extirpar qualsevol símptoma regional, de pronúncia al parlar, de comportament particular. El que públicament es ruboritza de plaer, com Juan Carlos Girauta, quan li diuen —"Ojalá hubiera más catalanes como vosotros". O el que deixa ben clar que blocarà i censurarà al seu Timeline de Twitter qualsevol qui se li adreci en l'idioma de la terra que el va parir: "Cuestión de números."
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGràcies, Maya. El teu comentari queda aquí per a la posteritat, impagable com a curiositat antropològica.
ResponEliminaMolt d'acord amb gairebé casi tot del que penses, dius i escrius però a mi el compte m'ha agradat, i és una pena que l'hagis esborrat.
ResponEliminaFent així hi ha menys paraules en català i casi sembla que donguis la raó als que no la tenen.
Petonets.
El pitjor no es que s'ofengui per rebre un link a un relat en català, el pitjor es que ho trobi normal ofendres per aixó i al final es fa la simpatica per que en el seu mon mental creu que ella te la raó i tu ets el imbècil. Al.lucinant!
ResponEliminaEm sembla una entrada genial. Aquesta noia, com moltíssims altres espanyols, té un problema d'odi envers tot el que és català. Em fa gràcia que digui que no té cap obligació d'emmotllar-se a tu, mentre els catalans ens hem d'emmotllar a tot el que ens diguin de Castella. Ai, la democràcia...
ResponEliminaQuan la Maya amb prou feines duia uns minuts fent follow a tothom que la seguia ja va deixar alguna perla sobre que no volia rebre replys en idiomes que no entengués, si no recordo malament. En fi.
ResponElimina