Sé que molts, en nom de la Llibertat, em voldrieu linxar –qui sap si empalar en una fusta untada de bitxo–. I es que totes les revolucions deixen d’aletejar com a gallines per començar a prendre una volada elegant quan comencen a rodolar els primers caps dels crítics. A ulls dels defensors de la democràcia –la Real, vull dir, la que ens han d'imposar pel nostre bé– el meu nick de Grassonet_Bord per força deu amagar un engatussador hipotecari, un panxacontenta o un empresari; qualsevol d’aquestes tres lacres que assoten el món, o totes tres alhora, ves a saber.
Sé que és culpa meva, sóc un malparit descregut i he fomentat la mofa a tort i a dret: En un dels meus tuits forassenyats vaig gosar presentar-me davant una indignada com un alt funcionari del FMI, i fins i tot li vaig oferir –Déu m’aculli al seu si– una bona feina a la seu de Washington. Ella va accedir i jo, ho reconec, multiorgasmava extasiat, pres pel delit més extrem.
Per sort, som a l’época del tuit; la meva execució pública real s’haurà d’ajornar i, la virtual, limitar-se a rebre alguns improperis escrits en castellà des del hashtag #hijoputaelquedisienta. Però haver de sentir-me dir el nom del porc tuit rere tuit em va fer reflexionar, finalment. Tanta impetuositat en atacar-me no podia ser fingida. Algú capaç d’ajuntar en un mateix tuit –amb una transgressió tan audaç– la coacció verbal i la paraula Llibertat, havia de ser un autèntic visionari.
“I si tinguessin raó?”, refexionava sovint, aprofitant la més mínima pausa fisiològica. "I si m'infiltrés a l’acampada de Plaça Catalunya per buscar l’essència vertadera del moviment?". Doncs dit i fet, i heus aquí la revelació que em va sobrevenir, en forma de dibuixet:
“I si tinguessin raó?”, refexionava sovint, aprofitant la més mínima pausa fisiològica. "I si m'infiltrés a l’acampada de Plaça Catalunya per buscar l’essència vertadera del moviment?". Doncs dit i fet, i heus aquí la revelació que em va sobrevenir, en forma de dibuixet:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada