Límit

Tots en tenim un. Com a persones, però també com a poble. I el límit ha arribat ara, per florir-nos el pit en un instant. Benvingut sia aquest límit que ja no contempla més manifestacions estètiques, d’espelmes, coloraines i coreografies. Benvingut sia, per posar mustis els clavells que oferíem als botxins. Benvingut, per esmicolar qualsevol temor que torni a gosar disfressar-se de prudència. Ben trobat per no observar més claudicacions, tacticismes, mitges veritats, ni pactismes. Benvolgut per llençar les putes cassoles al fons de l’armari. Ben trobat per endurir les nostres mans amb la mateixa aspresa dels qui ens les estreny. Ben tornat, per recordar com antany ens miràvem les pors de cara, per foragitar-les; per experimentar de nou amb quina noblesa batega el cor del qui se sent viu i lliure. Ben trobat per parapetar el seny rere la rauxa, per aigualir la complaença, per desacatar els tebis i desdibuixar-los el somriure als qui ens presentin com un gargot. Benvingut per deixar d’atendre a raons i previsions; per llevar-nos del sofà; per sortir de les xarxes socials i recuperar les xarxes veïnals. Ben trobat, per descobrir-nos uns suports europeus que no vindran com a favor sinó com claudicació. Ben trobat, per fer alçar pacíficament la gent de pedra picada; per fer un cop de puny damunt la taula dels injustos; per empènyer la tirania; per descartar la frivolitat; per dormir sadollats d’esgotament, i no pas d’incertesa. Benvingut per deixar d’atendre a raons i començar a atendre necessitats; per fer-nos responsables i deixar de deixar-nos guiar; per acabar les revolucions amables i començar les impertinents; per immunitzar-nos de tota infestació de dubtes i ofenses; per anorrear els qui es fan passar per bons consellers. Per paralitzar-ho tot, i per moure-ho tot, benvingut sia.

Aina

L'Aina desvia la ruta. Per comptes de dur els nens al col·le, gira pel carrer estret i condueix fins a casa dels avis, tal i com ha previst dies abans. Al rebedor, s’acomiada dels petitets amagant un suspir, i després torna a casa on es s’enfunda unes botes i una pesada jaqueta de moto amb proteccions a les espatlles, braços, ronyons i clatell. Una protecció no massa sofisticada, però de ben segur que farà el fet. Hores abans de l’hora indicada, l'Aina ja volta el perímetre del Parc de la Ciutadella per constatar que el Parlament està convenientment protegit pels Mossos. Mentre passeja, escolta diferents ràdios i està pendent de Telegram. Els nervis hi són, però també certa serenor. Ningú no li ha explicat què podria passar; cap representant no ha demanat específicament res a ningú, ni ha calgut; es un altre exemple d’aquesta discreció tan nostrada de saber què et demanen sense preguntar-ho, d’entendre-ho tot sense que t’hagin especificat massa res. La gent està densament palplantada davant les pantalles gegants, colze amb colze. A estones, el silenci és sepulcral. Algunes mirades còmplices i certa germanor en una sensació, barreja d’optimisme i decisió, i d’anar tots a una. I també de por controlada, malgrat ningú no en parli obertament, malgrat els dos helicòpters de policia que sobrevolen caps i estelades s’encarreguin de mantenir vius els cops del primer d’octubre. Poc després, esclata l’alegria al voltant de n'Aina. Ella es conté, tot i que es permet un mig somriure i cedir a deixar-se fer algunes abraçades inesperades amb anònims del seu voltant. Passada una estona l’alegria es dispersa, es reparteix en milers de somriures i s’acomoda en terrasses, bars i restaurants. És l’hora de dinar i no hi ha instruccions de ningú, no succeeix res, el President segueix al Parlament. Tanta normalitat sorprèn. “Millor”, pensa, mentre camina. La Plaça de Sant Jaume és mig buida. Ningú no l’ha convocada allà; possiblement l’han guiat algunes imatges històriques que ens ronden a tots pel cap, records col·lectius en blanc i negre; possiblement el desig de reviure un moment icònic, amb els ulls clavats al balcó de la Generalitat, vivint un instant per explicar als néts. Un fotògraf italià descansa mig cos contra la paret de l’Ajuntament i li pregunta, mentre fa pipades a una cigarreta, si en sap alguna cosa del que pugui passar allà. Una estona després, la plaça és plena. L'Aina és davant mateix de la porta de la Generalitat. La plaça vessa gent, il·lusió i escalfor. Una àvia, que es recolza de fa hores contra la tanca metàl·lica, fa senyals a un dels mossos per captar la seva atenció: “Ha arribat ja el President?”. El mosso pausa un instant el seu semblant agressiu i li pica l’ullet, fent somriure tothom. Una altra dona demana a l'Aina que la fotografiï amb Antonio Baños, qui s’ha mesclat breument amb la gent i ha decidit creuar per davant d'ells amb tota la rapidesa que li és possible, com una estrella del rock a qui la gent l’espanta més que no agrada. La gent el toca, el saluda, l’abraça. Baños s’atura i l'Aina fa la foto, li torna la càmera i la dona revisa la imatge a la pantalla, feliç. L’organització ha muntat un escenari, i les actuacions se succeeixen i engresquen la gent. Entre pauses, cada cop que el silenci musical ho permet, la gent coreja “President, al balcó!”. Una nova banda ofega el clamor de la gent amb uns decibels incontestables, i fa circular una bóta de vi entre la gent, com a part del seu espectacle. Sembla més una festa major que una proclamació popular d’independència. Corre la cervesa. L'Aina sent com la gent comenta al seu voltant que tot allò potser sobra. A ella el cos li demana sobrietat, solemnitat i menys sarau. Però la majoria semblen contents amb el show. Quatre hores després, el cel s’ha enfosquit ja, i el balcó segueix buit. El President no apareixerà, comenten els reporters d’EFE que s’han atrinxerat al seu costat, empenyent tothom. La bandera espanyola segueix onejant, tot i els crits festius de protesta de la gent. Hores més tard, l’Elèctrica Dharma comença a tocar les seves cançons festives i alegres. Però al l'Aina li semblen ara, mentre s’esmuny entre la gent per sortir de la plaça, les més tristes del món.

Autonomisme Post República

Ahir Puigdemont passejava per Girona sabedor de que estaria un temps sense tornar-hi. Aquest matí a TV3, Roger Torrent (Junts pel Sí) feia el desagraït paper de trencar l'inexplicable mutis institucional d’aquest cap de setmana amb la consigna de parlar molt per no dir res, d’entomar els cops i de tirar pilotes fora. Els comentaristes de La Caverna lloen avui la sobrevinguda intel.ligència de Rajoy en convocar eleccions. El DOGC no reflecteix encara la declaració d’independència, la bandera espanyola segueix onejant a Palau, i el President penja una foto a Instagram donant a entendre que encara és a la feina, pocs segons abans de posar el mòbil en Mode Avió. Fa poques hores, algun conseller publicava selfies a les xarxes, al seu despatx, donant imatge d'una normalitat sobirana que no veiem enlloc. Què està passant? Què lliga tots aquests fets d’una manera mínimament coherent? Anem a pams.

La Declaració d’Independència del 27-O està volgudament desprovista de tot efecte jurídic, al tractar-se d’una Proposta de Resolució (el que en el Parlament Espanyol es coneix com a PNL's, propuestas no de ley). En una Proposta de Resolució, el Parlament simplement manifesta la seva posició, i dóna instruccions al Govern (art. 164  del Reglament del Parlament). És a dir, la Declaració és simplement un acte simbòlic, una exhortació al Govern perquè proclami la independència. I per això no hi ha un publicació al DOGC. Per això Puigdemont no va sortir al balcó. Per això no hi ha estructures ni gestualitat d’Estat. Per això s’acaten els cessaments i se segueix actuant de facto com una autonomia, perquè encara ho som. La segona no-Declaració d’Independència, malgrat ens dolgui, és purament simbòlica, sense aplicació oficial, sense valor jurídic. No és més que un acontentament per satisfer les masses. Però també amaga la mà d’un mediador discret que està marcant de fa dies l’agenda entre els governs espanyol i català.

Rajoy sembla intel.ligent? Ho sembla, perquè les eleccions són un touché en tota regla i desestabilitza l’independentisme. Però no és pas mèrit d’ell. Rajoy no té aquesta finor política en el seu ADN, ni la tenen Rivera ni Sánchez. Els comicis del 21D formen part d’una sortida obligada, imposada per un tercer; un mediador que obliga els dos governs alhora, en un intent de forçar concloure la situació amb l’única manera que es pot resoldre: votant. El 21D permet als dos governs, català i espanyol, acatar una sortida semi-honrosa que no esmicoli públicament les seves inèrcies polítiques i no fereixi les seves respectives parròquies. És a dir, Rajoy podrà seguir amb el discurs de que sotmet Catalunya imposant unes eleccions autonòmiques —convocades en un termini urgent, més urgent del que voldria ell—; i Junts x Sí, qui ho té un xic més difícil, ha recollit la bendició (dijous a la tarda, in extremis) per proclamar una segona declaració d'independència sense oficialitzar, a canvi de que, tot seguit, provi de mobilitzar l’independentisme i fer-lo participar en unes eleccions que sense dubte seran percebudes d'entrada com a il.legítimes i inacceptables en una República recent estrenada.

D'aquí ve la innacció d'aquests dies. I d'aquí, el missatge críptic de Junqueras en l’article d’El Punt d’ahir, quan deia que des del sobiranisme s’haurien de prendre decisions que ens costaran força d’entendre. Mireu les portades d’avui dels diaris: tothom coincideix estranyament en celebrar comicis. Ens estan començant a vendre que hem de participar del 21D, que les urnes "mai han de fer por als catalans"; fins i tot les CUP no descarten presentar-s'hi. Prepareu-vos per assistir de nou a les velles batusses per reeditar una candidatura unitària del sobiranisme cara a unes eleccions autonòmiques. Preparem-nos per al Dia de la Marmota, de nou, amb una autonomia intervinguda i un govern a l'exili. A nosaltres, els ciutadans d'a peu, ens toca ara de nou patir aquesta desinformació i deixar-nos guiar amb el paternalisme de sempre. Permetre que ens puguin fer creure sobirans un dissabte i súbdits un dilluns, i entomar-ho tan bé com els cops de porra del dia u. I agafar embranzida per tornar a ballar aquesta cançoneta tèrbola que no fa altra cosa que perpetuar la lletjor d’una política de secrets, mitges veritats i pactes a l’esquena de la gent; política potser necessària, ens diran, però que hauríem de descartar d’un cop i per sempre si la República Catalana neix els propers mesos, i un cop nascuda volem un país format per ciutadans amb un criteri i informació polítiques que complementin —i no substitueixin en cap cas— aquesta Fe cega que ens reclamen els seus líders.