dilluns, 30 d’octubre de 2017

Autonomisme Post República


Ahir Puigdemont passejava per Girona sabedor de que estaria un temps sense tornar-hi. Aquest matí a TV3, Roger Torrent (Junts pel Sí) feia el desagraït paper de trencar l'inexplicable mutis institucional d’aquest cap de setmana amb la consigna de parlar molt per no dir res, d’entomar els cops i de tirar pilotes fora. Els comentaristes de La Caverna lloen avui la sobrevinguda intel.ligència de Rajoy en convocar eleccions. El DOGC no reflecteix encara la declaració d’independència, la bandera espanyola segueix onejant a Palau, i el President penja una foto a Instagram donant a entendre que encara és a la feina, pocs segons abans de posar el mòbil en Mode Avió. Fa poques hores, algun conseller publicava selfies a les xarxes, al seu despatx, donant imatge d'una normalitat sobirana que no veiem enlloc. Què està passant? Què lliga tots aquests fets d’una manera mínimament coherent? Anem a pams.

La Declaració d’Independència del 27-O està volgudament desprovista de tot efecte jurídic, al tractar-se d’una Proposta de Resolució (el que en el Parlament Espanyol es coneix com a PNL's, propuestas no de ley). En una Proposta de Resolució, el Parlament simplement manifesta la seva posició, i dóna instruccions al Govern (art. 164  del Reglament del Parlament). És a dir, la Declaració és simplement un acte simbòlic, una exhortació al Govern perquè proclami la independència. I per això no hi ha un publicació al DOGC. Per això Puigdemont no va sortir al balcó. Per això no hi ha estructures ni gestualitat d’Estat. Per això s’acaten els cessaments i se segueix actuant de facto com una autonomia, perquè encara ho som. La segona no-Declaració d’Independència, malgrat ens dolgui, és purament simbòlica, sense aplicació oficial, sense valor jurídic. No és més que un acontentament per satisfer les masses. Però també amaga la mà d’un mediador discret que està marcant de fa dies l’agenda entre els governs espanyol i català.

Rajoy sembla intel.ligent? Ho sembla, perquè les eleccions són un touché en tota regla i desestabilitza l’independentisme. Però no és pas mèrit d’ell. Rajoy no té aquesta finor política en el seu ADN, ni la tenen Rivera ni Sánchez. Els comicis del 21D formen part d’una sortida obligada, imposada per un tercer; un mediador que obliga els dos governs alhora, en un intent de forçar concloure la situació amb l’única manera que es pot resoldre: votant. El 21D permet als dos governs, català i espanyol, acatar una sortida semi-honrosa que no esmicoli públicament les seves inèrcies polítiques i no fereixi les seves respectives parròquies. És a dir, Rajoy podrà seguir amb el discurs de que sotmet Catalunya imposant unes eleccions autonòmiques —convocades en un termini urgent, més urgent del que voldria ell—; i Junts x Sí, qui ho té un xic més difícil, ha recollit la bendició (dijous a la tarda, in extremis) per proclamar una segona declaració d'independència sense oficialitzar, a canvi de que, tot seguit, provi de mobilitzar l’independentisme i fer-lo participar en unes eleccions que sense dubte seran percebudes d'entrada com a il.legítimes i inacceptables en una República recent estrenada.

D'aquí ve la innacció d'aquests dies. I d'aquí, el missatge críptic de Junqueras en l’article d’El Punt d’ahir, quan deia que des del sobiranisme s’haurien de prendre decisions que ens costaran força d’entendre. Mireu les portades d’avui dels diaris: tothom coincideix estranyament en celebrar comicis. Ens estan començant a vendre que hem de participar del 21D, que les urnes "mai han de fer por als catalans"; fins i tot les CUP no descarten presentar-s'hi. Prepareu-vos per assistir de nou a les velles batusses per reeditar una candidatura unitària del sobiranisme cara a unes eleccions autonòmiques. Preparem-nos per al Dia de la Marmota, de nou, amb una autonomia intervinguda i un govern a l'exili. A nosaltres, els ciutadans d'a peu, ens toca ara de nou patir aquesta desinformació i deixar-nos guiar amb el paternalisme de sempre. Permetre que ens puguin fer creure sobirans un dissabte i súbdits un dilluns, i entomar-ho tan bé com els cops de porra del dia u. I agafar embranzida per tornar a ballar aquesta cançoneta tèrbola que no fa altra cosa que perpetuar la lletjor d’una política de secrets, mitges veritats i pactes a l’esquena de la gent; política potser necessària, ens diran, però que hauríem de descartar d’un cop i per sempre si la República Catalana neix els propers mesos, i un cop nascuda volem un país format per ciutadans amb un criteri i informació polítiques que complementin —i no substitueixin en cap cas— aquesta Fe cega que ens reclamen els seus líders.

Cap comentari:

Publica un comentari