Desmuntant Intereconomía

L’altre dia vaig estar intercanviant tuits amb @pakez (Paco Segarra), el Director General de Marketing d’Intereconomía. Malgrat la nostra ideologia contraposada, la conversa va discórrer en un to amable i agradable; vam deixar de banda idees polítiques i ens vam limitar a parlar de marketing —estrictament— i del boicot comercial que el mateix Paco engegava contra Nestlé des de les xarxes socials, com a resposta a la negativa d’aquesta multinacional a anunciar-se a Intereconomía.

Per boicotejar Nestlé hi ha motius de sobra: explotació infantil, ús d’oli de palma cancerigen i de cultiu insostenible, atemptats contra la salut pública i lindeses similars. Però Intereconomía no s’embarca en una creuada altruista, el boicot és essencialment pragmàtic: reclama uns diners que considera seus.

Paco és un home d’empresa. Ens coneixem —fins i tot personalment— de l’època en que els dos treballàvem fent anuncis. Ell ha engegat agències de publicitat exitoses i s’ha sabut rodejar de gent molt bona. Ha treballat per marques ben catalanes, Danone entre elles, i n’ha tret uns beneficis extraordinaris. Per aquest motiu m’estranyava que algú així, pragmàtic, cometés amb aquest boicot el que semblava un impuls poc meditat i un error de novell.

En una revelació que jo considero impagable, Paco afirma obertament que, lluny d’un rampell, el boicot es tracta d’una estratègia destinada a guanyar terreny a les cadenes competidores i a apujar l’audiència. I això, considero, ens hauria de fer pensar una mica a tots.

No ens ha d’estranyar que una emissora que es presenta tan visceral i amb un lligam tan emotiu per als seus acòlits com Intereconomía —només cal veure les seves promos “Orgullosos de ser de derechas”—avantposi l’audiència per davant de tot. Els negocis es fan per guanyar diners, i aquesta emissora de TV no n’és l’excepció. 


Ja ho saben prou bé que a Catalunya l’audiència majoritàriament no és gaire afecte als postulats d’ultradreta que plantegen, com també saben que no ho és el Barcelonista a les arengues de Roncero, mentre se l'escolta seguint el postmatx amb secreta satisfacció. Però tant hi fa a l'hora de mostrar les audiències als futurs anunciants; el que compta és aquest 1’5%, la xifra que Paco necessita augmentar. I ben fet que fa. —“No volem adhesions polítiques, faltaria més” exclamava, reveladorament. En un negoci, això és secundari, afegeixo jo.

És la teoria dels vasos comunicants, de nou. Com més atien el foc nacionalista espanyol, més atiarem el foc nacionalista català. Al capdevall, tindrem els dos focus pendents d’Intereconomía, que és del que es tracta a l’hora de vendre espais publicitaris: poder-los sumar. En aquest sentit, Paco i la seva empresa neden còmodament en l’estratègia del Troll, la de fer soroll i exhaltar ambdòs extrems: Embranquem-nos en la tasca d’encendre la metxa, que ja s’encarregaran ells, el nostre extrem i el seu, de realimentar-se convenientment.

Enmig d’aquesta mediàtica guerra de guerrilles i d’interessos comercials, les ideologies són certament secundàries. Aquesta tesi, però, ells mai no l’acceptarien, perquè toca massa endins el cor del seu negoci i públic, però l’estil populista d’Intereconomía no és casual, si ens aturem a veure com es conforma l’electorat espanyol:

A cada convocatòria d’eleccions generals —espanyoles— l’electorat de dretes es mobilitza tot ell. Van a una, i van tots a votar. Això sí que ho tenen, s’organitzen prou bé, sobretot si ho comparem amb un electorat d’esquerres de resposta mandrosa, que mai no concorre a unes eleccions amb un percentatge tant rotund. Per dir-ho d’alguna manera, la xifra de votants de dretes toca sempre el seu sostre, però tot i així supera la d’esquerres en condicions normals, excepte en moments puntuals, com a l’11-M, quan la mobilització total de l'esquerra va tombar el sentit d’unes eleccions que ja tenien un guanyador clar.

Així doncs, Intereconomía és una resposta estratègica (i patrocinada per un lobby molt interessat) a les preguntes: “D’on treure electorat?”, “com fer més votants, si ja votem tots?”, i de com fer-ne audiència de tot això.

Doncs ho treuen de les classes populars. Fent populisme per a elles, ras i curt. I el quid de la qüestió és saber traslladar a la guerra de les audiències el que succeeix en la guerra pel vot, on la dreta s'esforça per captar antics vots de tradicionals votants de l’esquerra espanyola sense una implicació política massa gran, vots d’indecisos, suport de joves futurs nous votants... Intereconomía també ho fa, i els aglutina seduïnt-los —cabrejant-los morbosament, n'hauriem de dir, més aviat— davant una España que se hunde en directe a la TV mentre sonen els coneguts discursos elementalíssims de patriotisme espanyol, crisi econòmica, immigració i antinacionalisme català i basc, trompetes de l'Apocalipsi que cada cop són més transversals a Espanya —UPyD i PP poden coincidir en la majoria de postulats no socials— i funcionen la mar de bé per generar soroll, provocació i crits d'auxili a favor i en contra.

Per això aquesta simplesa volguda en el missatge d’Intereconomía. D’aquí vé aquesta fàcil digestió —o indigestió, segons el cantó de la taula— de les seves píndoles incendiàries. És una televisió calculada per sortir a l’APM, no per transmetre els postulats d’una dreta espanyola preparada, intel·lectual o instruïda; una tele concebuda per revoltar les barriades i extraradis de la insatisfacció, gairebé apolítiques fins ara, on es busca una adhesió no pas política, que això és secundari, sinó una suma total que es pugui reflectir a l’Estudi General de Medios i treure’n un profit econòmic.

Així doncs, la propera vegada que us sulfureu amb Intereconomía, potser ho podeu fer d’una altra manera. Espero que com jo, amb un somriure ben gros sota el nas :)