dilluns, 24 de febrer de 2014

" É G O L E "










Any 39, acaba la guerra. El meu avi fuig de casa després de destruir documentació compromesa i dades d’afiliats a Estat Català. No és un record agradable a casa nostra, i tampoc no ho és per a molts catalans que van haver d'exiliar-se precipitadament.


Any 81. Les sensacions d’aquella nit es repeteixen. Tinc onze anys i sóc fill de dos militants de trajectòria política destacada a un conegut poble coster. La mare omple les maletes i el pare marxa a l’ajuntament a cremar paperassa.

Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent. Els que saben que mai no hauran de fer les maletes, i els que no les tenim totes d'haver-ho de fer, encara. L’exèrcit i el govern central són plens de vencedors i fills de vencedors de la Guerra Civil, cada cop més impúdicament cofois del seu passat. I no ho oblidéssim pas, nosaltres encara arrosseguem la marca indeleble dels vençuts; dels qui no tenen dret a exercir la seva identitat, cultura i llengua; dels qui hem de demanar permís per votar o per instal·lar un repetidor. La marca dels qui hem de callar, sota ultimàtums polítics o sota amenaces militars encara ben vigents, emparades en articles constitucionals.

Suposo que per això no m’ha enlluernat massa el divertimento d’ahir a la nit a La Sexta. Perquè les gracietes, fetes amb uns militars que ens podrien represaliar demà –i sota l’empara de certs polítics i periodistes, alguns d'ells testimonis cínics en el programa d'ahir– em blinden per al somriure i la pseudocàtedra periodística. I perquè els acudits només poden deixar de ser ofenses quan les ferides ja són tancades, i no abans. 

I no ho són pas, de tancades, en una democràcia que amaga la veritat i amnistia criminals de guerra. I l'Évole, abanderat de les causes perdudes, obvia no només la sensibilitat de la terra on viu, Catalunya; també la sensibilitat de més gent:

Ahir molts –entre els qui no m’hi compto– van creure’l, com sempre. Van creure'l a ell, i també al tast de representants del periodisme, l’intel·lectualitat i la política apoltronada que es van prestar al joc; camarilla de gent benestant que pretenia alliçonar-nos des de la seva perspectiva privilegiada, jugant grollers i maldestres amb la sensació de mentida pública en la que vivim, fent-se gràcia a si mateixos un cop acabat l’experiment. 

Líders d’opinió, ben estarrufats, reiterant-nos que som ben poca cosa si no hem encaixat l'uppercut amb esportivitat. Doncs, bé. Bona part del públic de Salvados és la gent senzilla que s'hi veu reflectida, persones que comparteixen una suposada sensibilitat social. Persones que confien tant en l'Évole que fins i tot s’han cregut la seva transició mediàtica d’humorista a periodista de prestigi. I ahir els va dir cadellets a la cara, a tots ells, instruint-los en un exercici per reflexionar. Paternalisme ranci de l’esquerra espanyola, de nou. I riures finals en les “preses falses”, per justificar una juguesca pública entre l’elit. I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo.

Poc mèrit té fer servir la potència mediàtica d’una cadena de televisió estatal en prime time, en el marc d’un programa que se suposa informatiu, i des d’una tribuna i testimonis als que se’ls hi suposa credibilitat. Poc mèrit té jugar amb els botxins, quan encara no han estat jutjats. Poc mèrit té enfotre’s del pacient quan encara no s’ha guarit. I de poc serveix el debat posterior, orientat a restaurar credibilitats periodístiques i a donar pàtina de ciència a la pirueta.

M’hagués tret el barret, Évole, si haguessis investigat a fons i haguessis assenyalat els qui encara són tranquilament a casa seva, còmplices, intocables. A mi m’haguessis guanyat com a espectador si haguessis plantejat aquest mateix joc del fals documental com una excusa per protegir-te, com un escut narratiu i elegant per suggerir o denunciar el que encara resta classificat per la justícia, i que molts sabeu i no us atrevireu mai a dir ni a investigar de debò.

La resta són focs d’encenalls per donar-vos cops de palmell a l’esquena entre periohipsters. Pseudofilantropisme. I al capdemunt, el fals documental ha contribuït a fer amables alguns dels implicats directes: l'enhorabona. Això sí, avui tothom parla d'ell. Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa. Felicitats per l'audiència, per tant. Però Orson Welles et queda lluny. Tan lluny com queda el periodisme d'aquests saraus.








15 comentaris:

  1. L'enhorabona per tot l'article, i en especial pel paràgraf:
    "Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent...." el considero antològic

    ResponSuprimeix
  2. No puc més que compartir tot el que has escrit. Gran article

    ResponSuprimeix
  3. Crec que te l'agafes amb paper de fumar. El programa pot ser discutible però no crec que sigui cap exercici periodístic. Es l'Evole follonero, . El fet que el vegi molta gent no diu res de la qualitat dels seus productes. Si se'n parla es per que la rets de tv nomes emeten gasòfia , i a tv3 sempre estan de vaga.

    ResponSuprimeix
  4. "I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo." Quina gran descripció del que va passar ahir.

    ResponSuprimeix
  5. M'ha agradat com ho has explicat i el teu punt de vista. Esperar en aquestes alçades que Jordi aportés informació excelsa, novedosa i transcendental d'aquest episodi del 23F (sabent que la informació està a clau i forrellat), a estat un miratge. Has argumentat un acudit, i si ens ho prenem seriosament tens tota la raó, ....però d'un mal "xist".

    ResponSuprimeix
  6. No estic gaire d'acord que hi hagi gaire gent amb por del que hi pugui venir, si més no, no és el que es va veure elS últims anys a l'onze de setembre. Gent registrant-se en una web per significar-se publicament amb el dret a decidir.

    Una altre cosa que diu el mockumental i sobre la que volta gran part de l'idea del.prpgrama i q no has tingut en compte és que no es pot investigar gaire pq el tribunal suprem no dona acces a la informació,...

    Per cert dius "Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa" i dones gràcies per les 1000 visites que no deixa de ser la teva ració d'audiencia i si estan d'acord o no tant hi fa.

    ResponSuprimeix
  7. No era el programa "Salvados". Era un documental fet per a l'ocasió. Us la va clavar i encara us cou.
    No cal dramatitzar tant.

    ResponSuprimeix
  8. @JoaquimPrats: Que manera de contar mentiras para poder insinuar algunas posibles verdades por el momento no demostradas #operacionPalace

    ResponSuprimeix
  9. L'Èvole diu en horari de prime time que ens l'estan jugant dia sí i dia també i encara el critiqueu. Ens estimem més ésser un ramat de béns? http://www.eldiario.es/politica/dijimos-falso-portadas-periodico-contraportada_0_232377605.html

    ResponSuprimeix
  10. Per la mateixa regla de tres a Polonia no poden fer broma amb el Rei (imposat per el franquisme) o bé el mateix dictador. Em va semblar un experiment interessant, molt ben fet i interessant sobretot el debat posterior.

    ResponSuprimeix
  11. Gens d'acord amb l'article. Es pot fer broma de tot. Ferides tancades o no (de fet l'humor ajuda a tancar ferides). I sinó que els hi diguin als jueus que explicaven acudits de l'extermini a dins dels camps de concentració. I si volíeu veure un reportatge seriós que tractés a fons els punts foscos del 23F, què collons foteu demanant-li a l'Évole o a la Sexta? Ai que em pixo! :D
    http://desdelfiord.wordpress.com/2014/02/24/torxes-i-forques-contra-jordi-evole/

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies per aquestes líneas, malauradament no hi tindrà el mateig reso la teva reflexió. Malgrat això els que disfrutem del humor càustic i la visió crítica gaudim dels teus comentaris tot sovint.

    ResponSuprimeix
  13. Un 10 per l'Èvole. Ha aconseguit que tothom en parli, per lo bo i per lo dolent. I ha aconseguit que de l'estrena del Risto a Cuatro ni se'n parli.

    ResponSuprimeix