dimarts, 5 de juliol de 2016

Vòling














—Hola, bona nit.

—Bona nit, senyors.

—Veníem a sopar.

—Tenen reserva?

—No.

—D’acord, faci’n el favor de seguir-me. Per aquí, si els plau.

La parella segueix les passes del cambrer, que tot just acaba de girar-se i sortir esperitat cap a no se sap on. El restaurant és força bonic i elegant. A banda i banda, les taules es disposen amb mantells fins i coberts de plata. Si no fos perquè els costa perseguir la velocitat del cambrer, la primera impressió del local hauria estat força agradable.

—És aquí.

—Aquí?

El cambrer ha alçat un teló que penjava entre dos armaris i el subjecta amb la mà. S’hi pot veure un magatzem amb desenes de taules disposades de qualsevol manera, molt més senzilles i funcionals, sense cap gràcia estètica. Del sostre pengen fluorescents, i molts d’ells parpellegen, obtusos, desganats, il·luminant intermitentment uns quants comensals que han interromput el sopar i es giren cap a ells sense deixar de mastegar.

—No els agrada?

—No pot ser a l’altra banda, per on acabem de passar? Hi ha taules buides.

—Sí, però allò és “Primera Classe”. Menjarien el mateix, però molt més car. Ara, és més bonic, és clar; i això es paga.

—Bé, d’acord... On seiem?

—No corri tant. M’ha escrit la comanda?

—No ens prendrà nota vostè?

—No senyor, la comanda se l’ha de dur impresa vostè des de casa, té el formulari a la xarxa. Si no la porta, li hauré de cobrar 45€ de despeses de gestió.

Això fa saltar la dona: —No, clar que no la portem, nosaltres passejàvem, hem vist el restaurant, hem entrat i...

—Miri, em sembla que marxarem. —Diu l’home, interrompent la seva parella.

Ella agafa aire i contesta: —Ara que hi som, quedem-nos-hi, va.

Aleshores, es fa un silenci breu, que el cambrer trenca dient:

—Acompanyi’m al mostrador. Farem la comanda. Posin-se els primers de la cua, sisplau.

El cambrer, assegut, tecleja sorollosament. S’agafa el mentó i es mira la llarga cua de clients amb severitat. Aixeca el cap i observa inquisitivament la parella, posada en primera posició, que s’està dempeus davant el mostrador, amb els ulls ben oberts.

—De primer, va bé fideus?— Els tres es miren entre sí, per si algú hi tingués alguna cosa en contra.

—Fideus, doncs —rebla el cambrer, mentre ells entomen el suggeriment sense contrariar-se, en un esforç per fer-ho tot fàcil.

—Voldran que els canviïn el plat entre plats? 

—Sí, és clar.

Té un suplement que no hi és al preu base: 6 euros.

—6 euros!

—Per dos.

—Per dos!

Aleshores, el client que s’hi espera tot just darrera de la parella, un bigotut amb pantalons bermudes i camisa de flors, els crida:

—Aviam, vostès no pretendran venir aquí en l’últim moment i voler sopar sí o sí pagant el mateix que tothom. Això també té un recàrrec...

—Exactament el doble del preu de la carta —afageix el cambrer, immutable.

— ...Jo fa tres mesos que he fet la reserva, —prossegueix— i mirin, em quedo rere vostès, fotent-me. No són rics? ¡Ara no em vinguin amb que els molesta pagar 12 eurets amunt o avall, va home, va! ¿Que volen que els hi paguem nosaltres, eh? ¡Tinguin!

El bigotut, envermellit per la ira, fa volar dos bitllets damunt la parella. I el cambrer, que es mira l’escena com si l’hagués viscut mil vegades, afegeix:

—Senyors, no li faltin el respecte al pintoresc senyor de les bermudes, perquè ell es quedarà sense plaça per culpa de vostès. I té reserva de fa mesos. Però clar, el restaurant no pot deixar passar l’oportunitat de perdre clients com vostès, que venen a última hora i paguen el doble. Així que aquest senyor de la camisa de flors es sacrificarà perquè vostès puguin sopar, i s’esperarà a demà pels seus fideus. No entén encara el concepte de l’”Overcooking”?.

—M’esperaré o em tornaran els diners —diu el senyor de la camisa de flors, assentint, sabent-se la lliçó.

—O li tornaríem els diners, és clar —confirma el cambrer.

—Després de tenir els meus diners durant mesos al compte del restaurant, criant interessos —puntualitza el bigotut. Cosa que al cambrer no li sembla mereixedora de resposta, així que s’aixeca de l’ordinador i crida la parella:

—Segueixin-me.

La silueta en rajos X de la dona apareix en la pantalla d’un monitor, que deixa veure la forma del seu cos, no massa agraciada. Davant d’ell, un agent de seguretat del restaurant somriu sota el nas. Veiem la imatge electrònica dels seus sostenidors, de les calces, i d’alguns objectes que porta en la bossa de mà. La màquina pita.

—Què porta a la bossa, senyora?

—No sé, el mòbil? Monedes?

—Deixi tot el que sigui metàl·lic a la safata, sempre els ho estic repetint.

—Perdoni, però vostè a mi no m’ha repetit mai res.

—A vostès, dic. Als clients.

Uns metres més enllà, la parella, l’home, s’ha tret l’americana i mira a l’infinit mentre es sotmet a un escorcoll. Els guants de làtex d’un altre agent de seguretat li recorren les cames, l’entrecuix, els braços, les axil·les...

—Han de ser bons per força aquests fideus, eh? —li diu l’agent a l’home, en veu baixeta.

No gaire més tard, la parella entra al magatzem que fa les funcions de menjador “low-cost”, i el cambrer els dirigeix fins a la seva taula. Els desplega unes cadires de plàstic, de càmping, perquè puguin asseure-s’hi. Els veïns de taula s’incomoden un xic, són massa pròxims. El cambrer els encén una espelma d’aquelles que es venen a un euro la bossa de cent unitats. L’ambient no és gaire romàntic, però ells fan l’esforç de sentir-s’hi bé. Hi ha un moment de contacte visual amb la parella del costat. Es miren resignats.

—Per 65€ per cap, què més es pot demanar, oi? —ironitza.

—Seixanta-cinc per cap? A nosaltres ens ha costat trenta-dos, els dos, però ens fan pagar apart el plus de cadira còmode. Vam trobar l’oferta al “Last Second” ahir a la nit, t’ho miris com t’ho miris, un xollasso.

—Ah... felicitats.

—Gràcies, ¡i que vagin de gust els fideus!

—Com sap que hem demanat fideus?

—Aquí hi ha plat únic, ...tot són fideus.

—Perdoni, una cosa més. No haurà vist el cambrer, per casualitat? Estem assedegats.

—Pot trucar-lo, però és una línia 902. L’aviso de que no és barata. Vol aigua de la nostra? No hi era inclosa en el menú i ens l’hem endut de casa.

—No, gràcies, volíem vi.

—No els recomano vi, el suplement del lloguer del llevataps fa mal.

De sobte, el marcador gegant que presideix el magatzem comença a fer aquell típic soroll, metrallador, de quan les lletres comencen a girar histèricament. Tots els noms dels plats, que podien visualitzar-se perfectament només fa un instant, comencen a esborrar-se progressivament. En pocs segons només queda visible el logotip pretensiosament fresc, juvenil i divertit del restaurant: “ V ò l i n g ”.

—Merda —esbufega el veí de taula— hem tornat a perdre l’enllaç entre el primer i el segon plat.

Aleshores, sis, set famílies ‑potser més i tot- comencen a desplegar sacs de dormir entre les taules. Els pares encenen candeletes de càmping gas, llegeixen contes als seus fills petits, i es carreguen de paciència per disposar-se a passar, si cal, un parell de dies allà per tal d’acabar el seu sopar.







Cap comentari:

Publica un comentari