Límit

Tots en tenim un. Com a persones, però també com a poble. I el límit ha arribat ara, per florir-nos el pit en un instant. Benvingut sia aquest límit que ja no contempla més manifestacions estètiques, d’espelmes, coloraines i coreografies. Benvingut sia, per posar mustis els clavells que oferíem als botxins. Benvingut, per esmicolar qualsevol temor que torni a gosar disfressar-se de prudència. Ben trobat per no observar més claudicacions, tacticismes, mitges veritats, ni pactismes. Benvolgut per llençar les putes cassoles al fons de l’armari. Ben trobat per endurir les nostres mans amb la mateixa aspresa dels qui ens les estreny. Ben tornat, per recordar com antany ens miràvem les pors de cara, per foragitar-les; per experimentar de nou amb quina noblesa batega el cor del qui se sent viu i lliure. Ben trobat per parapetar el seny rere la rauxa, per aigualir la complaença, per desacatar els tebis i desdibuixar-los el somriure als qui ens presentin com un gargot. Benvingut per deixar d’atendre a raons i previsions; per llevar-nos del sofà; per sortir de les xarxes socials i recuperar les xarxes veïnals. Ben trobat, per descobrir-nos uns suports europeus que no vindran com a favor sinó com claudicació. Ben trobat, per fer alçar pacíficament la gent de pedra picada; per fer un cop de puny damunt la taula dels injustos; per empènyer la tirania; per descartar la frivolitat; per dormir sadollats d’esgotament, i no pas d’incertesa. Benvingut per deixar d’atendre a raons i començar a atendre necessitats; per fer-nos responsables i deixar de deixar-nos guiar; per acabar les revolucions amables i començar les impertinents; per immunitzar-nos de tota infestació de dubtes i ofenses; per anorrear els qui es fan passar per bons consellers. Per paralitzar-ho tot, i per moure-ho tot, benvingut sia.

Aina

L'Aina desvia la ruta. Per comptes de dur els nens al col·le, gira pel carrer estret i condueix fins a casa dels avis, tal i com ha previst dies abans. Al rebedor, s’acomiada dels petitets amagant un suspir, i després torna a casa on es s’enfunda unes botes i una pesada jaqueta de moto amb proteccions a les espatlles, braços, ronyons i clatell. Una protecció no massa sofisticada, però de ben segur que farà el fet. Hores abans de l’hora indicada, l'Aina ja volta el perímetre del Parc de la Ciutadella per constatar que el Parlament està convenientment protegit pels Mossos. Mentre passeja, escolta diferents ràdios i està pendent de Telegram. Els nervis hi són, però també certa serenor. Ningú no li ha explicat què podria passar; cap representant no ha demanat específicament res a ningú, ni ha calgut; es un altre exemple d’aquesta discreció tan nostrada de saber què et demanen sense preguntar-ho, d’entendre-ho tot sense que t’hagin especificat massa res. La gent està densament palplantada davant les pantalles gegants, colze amb colze. A estones, el silenci és sepulcral. Algunes mirades còmplices i certa germanor en una sensació, barreja d’optimisme i decisió, i d’anar tots a una. I també de por controlada, malgrat ningú no en parli obertament, malgrat els dos helicòpters de policia que sobrevolen caps i estelades s’encarreguin de mantenir vius els cops del primer d’octubre. Poc després, esclata l’alegria al voltant de n'Aina. Ella es conté, tot i que es permet un mig somriure i cedir a deixar-se fer algunes abraçades inesperades amb anònims del seu voltant. Passada una estona l’alegria es dispersa, es reparteix en milers de somriures i s’acomoda en terrasses, bars i restaurants. És l’hora de dinar i no hi ha instruccions de ningú, no succeeix res, el President segueix al Parlament. Tanta normalitat sorprèn. “Millor”, pensa, mentre camina. La Plaça de Sant Jaume és mig buida. Ningú no l’ha convocada allà; possiblement l’han guiat algunes imatges històriques que ens ronden a tots pel cap, records col·lectius en blanc i negre; possiblement el desig de reviure un moment icònic, amb els ulls clavats al balcó de la Generalitat, vivint un instant per explicar als néts. Un fotògraf italià descansa mig cos contra la paret de l’Ajuntament i li pregunta, mentre fa pipades a una cigarreta, si en sap alguna cosa del que pugui passar allà. Una estona després, la plaça és plena. L'Aina és davant mateix de la porta de la Generalitat. La plaça vessa gent, il·lusió i escalfor. Una àvia, que es recolza de fa hores contra la tanca metàl·lica, fa senyals a un dels mossos per captar la seva atenció: “Ha arribat ja el President?”. El mosso pausa un instant el seu semblant agressiu i li pica l’ullet, fent somriure tothom. Una altra dona demana a l'Aina que la fotografiï amb Antonio Baños, qui s’ha mesclat breument amb la gent i ha decidit creuar per davant d'ells amb tota la rapidesa que li és possible, com una estrella del rock a qui la gent l’espanta més que no agrada. La gent el toca, el saluda, l’abraça. Baños s’atura i l'Aina fa la foto, li torna la càmera i la dona revisa la imatge a la pantalla, feliç. L’organització ha muntat un escenari, i les actuacions se succeeixen i engresquen la gent. Entre pauses, cada cop que el silenci musical ho permet, la gent coreja “President, al balcó!”. Una nova banda ofega el clamor de la gent amb uns decibels incontestables, i fa circular una bóta de vi entre la gent, com a part del seu espectacle. Sembla més una festa major que una proclamació popular d’independència. Corre la cervesa. L'Aina sent com la gent comenta al seu voltant que tot allò potser sobra. A ella el cos li demana sobrietat, solemnitat i menys sarau. Però la majoria semblen contents amb el show. Quatre hores després, el cel s’ha enfosquit ja, i el balcó segueix buit. El President no apareixerà, comenten els reporters d’EFE que s’han atrinxerat al seu costat, empenyent tothom. La bandera espanyola segueix onejant, tot i els crits festius de protesta de la gent. Hores més tard, l’Elèctrica Dharma comença a tocar les seves cançons festives i alegres. Però al l'Aina li semblen ara, mentre s’esmuny entre la gent per sortir de la plaça, les més tristes del món.

Autonomisme Post República

Ahir Puigdemont passejava per Girona sabedor de que estaria un temps sense tornar-hi. Aquest matí a TV3, Roger Torrent (Junts pel Sí) feia el desagraït paper de trencar l'inexplicable mutis institucional d’aquest cap de setmana amb la consigna de parlar molt per no dir res, d’entomar els cops i de tirar pilotes fora. Els comentaristes de La Caverna lloen avui la sobrevinguda intel.ligència de Rajoy en convocar eleccions. El DOGC no reflecteix encara la declaració d’independència, la bandera espanyola segueix onejant a Palau, i el President penja una foto a Instagram donant a entendre que encara és a la feina, pocs segons abans de posar el mòbil en Mode Avió. Fa poques hores, algun conseller publicava selfies a les xarxes, al seu despatx, donant imatge d'una normalitat sobirana que no veiem enlloc. Què està passant? Què lliga tots aquests fets d’una manera mínimament coherent? Anem a pams.

La Declaració d’Independència del 27-O està volgudament desprovista de tot efecte jurídic, al tractar-se d’una Proposta de Resolució (el que en el Parlament Espanyol es coneix com a PNL's, propuestas no de ley). En una Proposta de Resolució, el Parlament simplement manifesta la seva posició, i dóna instruccions al Govern (art. 164  del Reglament del Parlament). És a dir, la Declaració és simplement un acte simbòlic, una exhortació al Govern perquè proclami la independència. I per això no hi ha un publicació al DOGC. Per això Puigdemont no va sortir al balcó. Per això no hi ha estructures ni gestualitat d’Estat. Per això s’acaten els cessaments i se segueix actuant de facto com una autonomia, perquè encara ho som. La segona no-Declaració d’Independència, malgrat ens dolgui, és purament simbòlica, sense aplicació oficial, sense valor jurídic. No és més que un acontentament per satisfer les masses. Però també amaga la mà d’un mediador discret que està marcant de fa dies l’agenda entre els governs espanyol i català.

Rajoy sembla intel.ligent? Ho sembla, perquè les eleccions són un touché en tota regla i desestabilitza l’independentisme. Però no és pas mèrit d’ell. Rajoy no té aquesta finor política en el seu ADN, ni la tenen Rivera ni Sánchez. Els comicis del 21D formen part d’una sortida obligada, imposada per un tercer; un mediador que obliga els dos governs alhora, en un intent de forçar concloure la situació amb l’única manera que es pot resoldre: votant. El 21D permet als dos governs, català i espanyol, acatar una sortida semi-honrosa que no esmicoli públicament les seves inèrcies polítiques i no fereixi les seves respectives parròquies. És a dir, Rajoy podrà seguir amb el discurs de que sotmet Catalunya imposant unes eleccions autonòmiques —convocades en un termini urgent, més urgent del que voldria ell—; i Junts x Sí, qui ho té un xic més difícil, ha recollit la bendició (dijous a la tarda, in extremis) per proclamar una segona declaració d'independència sense oficialitzar, a canvi de que, tot seguit, provi de mobilitzar l’independentisme i fer-lo participar en unes eleccions que sense dubte seran percebudes d'entrada com a il.legítimes i inacceptables en una República recent estrenada.

D'aquí ve la innacció d'aquests dies. I d'aquí, el missatge críptic de Junqueras en l’article d’El Punt d’ahir, quan deia que des del sobiranisme s’haurien de prendre decisions que ens costaran força d’entendre. Mireu les portades d’avui dels diaris: tothom coincideix estranyament en celebrar comicis. Ens estan començant a vendre que hem de participar del 21D, que les urnes "mai han de fer por als catalans"; fins i tot les CUP no descarten presentar-s'hi. Prepareu-vos per assistir de nou a les velles batusses per reeditar una candidatura unitària del sobiranisme cara a unes eleccions autonòmiques. Preparem-nos per al Dia de la Marmota, de nou, amb una autonomia intervinguda i un govern a l'exili. A nosaltres, els ciutadans d'a peu, ens toca ara de nou patir aquesta desinformació i deixar-nos guiar amb el paternalisme de sempre. Permetre que ens puguin fer creure sobirans un dissabte i súbdits un dilluns, i entomar-ho tan bé com els cops de porra del dia u. I agafar embranzida per tornar a ballar aquesta cançoneta tèrbola que no fa altra cosa que perpetuar la lletjor d’una política de secrets, mitges veritats i pactes a l’esquena de la gent; política potser necessària, ens diran, però que hauríem de descartar d’un cop i per sempre si la República Catalana neix els propers mesos, i un cop nascuda volem un país format per ciutadans amb un criteri i informació polítiques que complementin —i no substitueixin en cap cas— aquesta Fe cega que ens reclamen els seus líders.

Vacunes i imbècils

Ahir vaig ser crític amb el documental de TV3 sobre la vacunació infantil. Segur que molta gent es va emprenyar com jo. Se suposa que la nostra televisió pública ha de ser imparcial, i com a mínim recollir els arguments de totes dues bandes perquè l’espectador es faci la seva opinió. Ahir, el documental no pretenia donar eines per crear-nos una opinió. Ahir pretenia infondre la seva pròpia que, per cert, coincideix plenament amb la dels laboratoris farmacèutics. 

Jo no estic en contra de vacunar, ho dic per les hordes de papanates que se’m van tirar al damunt. Estic a favor de tenir tota la informació a l’abast, i de decidir després si vacuno d’això o d’allò. I si considero que el cos del meu fill de dos mesos no està preparat per rebre la vacuna del tétanos, i prefereixo donar-li a l’any i mig, és decisió meva, i em nego a ser demonitzat. 

Als pares-conscients —no els que es deixen dur per la inèrcia— ens agrada detectar si els efectes adversos d’una vacuna no compensen els beneficis. I creieu-me que això passa en moltes vacunes. Vaig sentir vergonya aliena en veure que TV3 va seleccionar dues caricatures per mostrar el perfil de pare crític amb la vacunació: una, era poc més que una hippie amb arguments esotèrics; l’altra exhibia arguments religiosos. Ja em perdonaran, però molts pares no hi som reflectits. De la mateixa manera que tampoc hi és reflectida la pressió de Sanitat sobre els metges: ¿On és el treball d’investigació, Senyor Sanjuan? 

Expliquin situacions com ara la que he viscut jo, al meu CAP, quan la meva pediatre va assumir que tenia marcat un mínim de vacunacions, i que si no hi arribava, li picaven la cresta; quan em va dir que no podia aconsellar-me sobre quines vacunes sí administrar i quines no, perquè allà no podia parlar-ho amb mi, que la feien callar, però sí que podia fer-ho a la seva consulta privada. ¿Qui em va explicar que sí que es pot contraure un xarampió amb la vacuna del xarampió, i tenir el fill petit amb dues setmanes a 40 de febre? La OMS? On? Aquí? http://www.who.int/features/qa/84/es/ No ho trobo.

Hi ha dues maneres de ser pare. N’hi ha que s’impliquen i n’hi ha que no. N’hi ha que busquen informació, no només en tema sanitari, en molts d’altres àmbits, com l’educació o l’alimentació conscient i saludable. Altres, deleguen tot en metges, i mestres, i avis que fan de pares, i el canal Boing —que fa de ninyera— i els iPads que expliquen contes tots sols. ¿S’ha equivocat el pediatre? ¿Aquesta vacuna no era necessària, i aquesta l’han retirada perquè era massa experimental? Què hi farem, pobre pediatre, ¿quina culpa en té ell? ¿Què hi podíem fer nosaltres? Nosaltres només som uns pares borregos Standard que fem tot el que ens diuen, no qüestionem res, i això sí, li fotem molta canya a Twitter, on realment preferim estar mentre el nostre fill és a la Playstation sis hores al dia, que així no emprenya gaire.

Esbossar aquesta opinió em va suposar un munt de crítiques, insults, burles i unfollows. Fins i tot una imbècil (que buscava publicitat del seu blog a costa meva) em tractava amb condescendència, dient-me “rei”. Deu ser un tema tabú, això de dubtar de la paraula del sistema sanitari, i sembla que si qüestiones el sistema propagandístic de les farmacèutiques, i la submissió dels mitjans a l’hora d'acontentar-los —ens públics inclosos—, ets una mena d’assassí de nens. 

Què hi farem, el Twitter català, ja no és el que era al 2011. A mi, el que en pensi la gent sobre la meva decisió conscient d’implicar-me en la salut dels meus fills, em preocupa bastant poc. Però regalar creativitat (bona o dolenta, cadascú opinarà el que vulgui) perquè t’acabis adonant que molts dels qui et seguien estaven esperant una oportunitat d'or per cagar-se en tu, què vols que et digui, no fa per mi. Durant cinc anys he fet uns 30.000 acudits en forma de tuit, alguns seran més bons, altres seran una merda. Ho he fet a canvi de res: mai he volgut popularitat, ni he concedit cap entrevista a cap radio i a cap diari (m’ho han demanat sovint), ni he volgut publicar cap llibre per Sant Jordi ni he volgut sortir a cap tele, ni quedar a cap costellada. Bé, sí, un cop em va convidar a sopar un alcalde d'un poble del Maresme, i es va estranyar del meu poc saque, suposo que esperava un obès mòrbid a taula, i va ser divertit . He conegut persones delicioses en viu i directe, gent famosa i gent que no. Un cònsol d'un país de l'Est em va convidar a conèixer-lo i vam esdevenir amics, un record per ell, mort recentment després de lluitar com un autèntic lleó. Però el meu únic interès ha estat passar-m’ho bé, malgrat se n’aprofitessin alguns. Recordo com Jordi Graupera va tenir la barra de llegir el meu article “Égole” sense citar-me a RAC1 com si fossin reflexions pròpies; o com en Lluís Canut, que li devia encantar que jo parlés de que “la selecció espanyola és la marca blanca del Barça”, en va fer un article suposadament original. Alguna poca-soltada meva ha sortit a les teles espanyoles, com el tuit del penalti de Sergio Ramos. O m’han citat a diaris com un dels tuitaires més divertits, o m’han plagiat algun acudit en algun monòleg d’humor. També recordo amb carinyo el tuit —suposadament històric— en què el Rei d'Anglaterra Jordi III deia als insurrectes —els futurs nord-americans— "Si marxeu, esdevindreu una de les nacions més pobres del món". Aquest tuit es va donar per bo, i el citaven els nostres polítics en els mítings de campanya fa un parell d'anys. Em descollonava viu, en Tena segur que encara se'n recorda.

Però això no és res, és pols. No us confongueu, em fa gràcia, sí, però el meu ego no trempa. Perquè d’aquí a uns anys ningú no recordarà cap tuitaire; treieu-vos els deliris de grandesa del cap, deixeu de comptar followers. Potser la xarxa social de moda serà una altra. Potser serà una de molt millor en la que es premiï la creativitat (amb punts, tokens o mamades gratis) dels qui la facin rentable a canvi de res. 

Twitter són regals, regals incontinents de gent creativa; però també són totes aquelles puntades de peu dels qui necessiten resoldre una carència íntima cagant-se en algú a qui segueixen, com si la resta estiguessim al seu servei per fer-los gràcia. Una abraçada als primers; i als segons, que us sintetitzin en un tub d'assaig i us injectin al torrent sanguini dels rucs, on us trobareu com a casa. Immunitzat contra imbècils, i saludant a la bona gent, marxo a la vida real, que hi tinc molta feina per fer. 

Vòling

—Hola, bona nit.

—Bona nit, senyors.

—Veníem a sopar.

—Tenen reserva?

—No.

—D’acord, faci’n el favor de seguir-me. Per aquí, si els plau.

La parella segueix les passes del cambrer, que tot just acaba de girar-se i sortir esperitat cap a no se sap on. El restaurant és força bonic i elegant. A banda i banda, les taules es disposen amb mantells fins i coberts de plata. Si no fos perquè els costa perseguir la velocitat del cambrer, la primera impressió del local hauria estat força agradable.

—És aquí.

—Aquí?

El cambrer ha alçat un teló que penjava entre dos armaris i el subjecta amb la mà. S’hi pot veure un magatzem amb desenes de taules disposades de qualsevol manera, molt més senzilles i funcionals, sense cap gràcia estètica. Del sostre pengen fluorescents, i molts d’ells parpellegen, obtusos, desganats, il·luminant intermitentment uns quants comensals que han interromput el sopar i es giren cap a ells sense deixar de mastegar.

—No els agrada?

—No pot ser a l’altra banda, per on acabem de passar? Hi ha taules buides.

—Sí, però allò és “Primera Classe”. Menjarien el mateix, però molt més car. Ara, és més bonic, és clar; i això es paga.

—Bé, d’acord... On seiem?

—No corri tant. M’ha escrit la comanda?

—No ens prendrà nota vostè?

—No senyor, la comanda se l’ha de dur impresa vostè des de casa, té el formulari a la xarxa. Si no la porta, li hauré de cobrar 45€ de despeses de gestió.

Això fa saltar la dona: —No, clar que no la portem, nosaltres passejàvem, hem vist el restaurant, hem entrat i...

—Miri, em sembla que marxarem. —Diu l’home, interrompent la seva parella.

Ella agafa aire i contesta: —Ara que hi som, quedem-nos-hi, va.

Aleshores, es fa un silenci breu, que el cambrer trenca dient:

—Acompanyi’m al mostrador. Farem la comanda. Posin-se els primers de la cua, sisplau.

El cambrer, assegut, tecleja sorollosament. S’agafa el mentó i es mira la llarga cua de clients amb severitat. Aixeca el cap i observa inquisitivament la parella, posada en primera posició, que s’està dempeus davant el mostrador, amb els ulls ben oberts.

—De primer, va bé fideus?— Els tres es miren entre sí, per si algú hi tingués alguna cosa en contra.

—Fideus, doncs —rebla el cambrer, mentre ells entomen el suggeriment sense contrariar-se, en un esforç per fer-ho tot fàcil.

—Voldran que els canviïn el plat entre plats? 

—Sí, és clar.

—Té un suplement que no hi és al preu base: 6 euros.

—6 euros!

—Per dos.

—Per dos!

Aleshores, el client que s’hi espera tot just darrera de la parella, un bigotut amb pantalons bermudes i camisa de flors, els crida:

—Aviam, vostès no pretendran venir aquí en l’últim moment i voler sopar sí o sí pagant el mateix que tothom. Això també té un recàrrec...

—Exactament el doble del preu de la carta —afageix el cambrer, immutable.

— ...Jo fa tres mesos que he fet la reserva, —prossegueix— i mirin, em quedo rere vostès, fotent-me. No són rics? ¡Ara no em vinguin amb que els molesta pagar 12 eurets amunt o avall, va home, va! ¿Que volen que els hi paguem nosaltres, eh? ¡Tinguin!

El bigotut, envermellit per la ira, fa volar dos bitllets damunt la parella. I el cambrer, que es mira l’escena com si l’hagués viscut mil vegades, afegeix:

—Senyors, no li faltin el respecte al pintoresc senyor de les bermudes, perquè ell es quedarà sense plaça per culpa de vostès. I té reserva de fa mesos. Però clar, el restaurant no pot deixar passar l’oportunitat de perdre clients com vostès, que venen a última hora i paguen el doble. Així que aquest senyor de la camisa de flors es sacrificarà perquè vostès puguin sopar, i s’esperarà a demà pels seus fideus. No entén encara el concepte de l’”Overcooking”?.

—M’esperaré o em tornaran els diners —diu el senyor de la camisa de flors, assentint, sabent-se la lliçó.

—O li tornaríem els diners, és clar —confirma el cambrer.

—Després de tenir els meus diners durant mesos al compte del restaurant, criant interessos —puntualitza el bigotut. Cosa que al cambrer no li sembla mereixedora de resposta, així que s’aixeca de l’ordinador i crida la parella:

—Segueixin-me.

La silueta en rajos X de la dona apareix en la pantalla d’un monitor, que deixa veure la forma del seu cos, no massa agraciada. Davant d’ell, un agent de seguretat del restaurant somriu sota el nas. Veiem la imatge electrònica dels seus sostenidors, de les calces, i d’alguns objectes que porta en la bossa de mà. La màquina pita.

—Què porta a la bossa, senyora?

—No sé, el mòbil? Monedes?

—Deixi tot el que sigui metàl·lic a la safata, sempre els ho estic repetint.

—Perdoni, però vostè a mi no m’ha repetit mai res.

—A vostès, dic. Als clients.

Uns metres més enllà, la parella, l’home, s’ha tret l’americana i mira a l’infinit mentre es sotmet a un escorcoll. Els guants de làtex d’un altre agent de seguretat li recorren les cames, l’entrecuix, els braços, les axil·les...

—Han de ser bons per força aquests fideus, eh? —li diu l’agent a l’home, en veu baixeta.

No gaire més tard, la parella entra al magatzem que fa les funcions de menjador “low-cost”, i el cambrer els dirigeix fins a la seva taula. Els desplega unes cadires de plàstic, de càmping, perquè puguin asseure-s’hi. Els veïns de taula s’incomoden un xic, són massa pròxims. El cambrer els encén una espelma d’aquelles que es venen a un euro la bossa de cent unitats. L’ambient no és gaire romàntic, però ells fan l’esforç de sentir-s’hi bé. Hi ha un moment de contacte visual amb la parella del costat. Es miren resignats.

—Per 65€ per cap, què més es pot demanar, oi? —ironitza.

—Seixanta-cinc per cap? A nosaltres ens ha costat trenta-dos, els dos, però ens fan pagar apart el plus de cadira còmode. Vam trobar l’oferta al “Last Second” ahir a la nit, t’ho miris com t’ho miris, un xollasso.

—Ah... felicitats.

—Gràcies, ¡i que vagin de gust els fideus!

—Com sap que hem demanat fideus?

—Aquí hi ha plat únic, ...tot són fideus.

—Perdoni, una cosa més. No haurà vist el cambrer, per casualitat? Estem assedegats.

—Pot trucar-lo, però és una línia 902. L’aviso de que no és barata. Vol aigua de la nostra? No hi era inclosa en el menú i ens l’hem endut de casa.

—No, gràcies, volíem vi.

—No els recomano vi, el suplement del lloguer del llevataps fa mal.

De sobte, el marcador gegant que presideix el magatzem comença a fer aquell típic soroll, metrallador, de quan les lletres comencen a girar histèricament. Tots els noms dels plats, que podien visualitzar-se perfectament només fa un instant, comencen a esborrar-se progressivament. En pocs segons només queda visible el logotip pretensiosament fresc, juvenil i divertit del restaurant: “ V ò l i n g ”.

—Merda —esbufega el veí de taula— hem tornat a perdre l’enllaç entre el primer i el segon plat.

Aleshores, sis, set famílies ‑potser més i tot- comencen a desplegar sacs de dormir entre les taules. Els pares encenen candeletes de càmping gas, llegeixen contes als seus fills petits, i es carreguen de paciència per disposar-se a passar, si cal, un parell de dies allà per tal d’acabar el seu sopar.

REVOLTA A TOSSA DE MAR

Dilluns passat érem a la platja de Tossa la meva companya i jo, irradiant-nos desmaiats damunt dues tovalloles. Amb els ulls clucs, percebiem la Pau, l’escalforeta de la sorra gruixuda entre els dits dels peus, el vaivé de les onades i… i el discurs catalanòfob d’un especímen de polemitzador que podríem catalogar dins el subgrup de malnascuts que no parlen pas per ser escoltats només pel seu interlocutor —no!— sinó per arribar als timpans de tot l’aforament que el circundi, en aquest cas, absolutament tota la platja de Tossa.

No reproduiré el discurs del catalanòfob, perquè ja us el podreu imaginar ajuntant aquests ingredients que fan de l’espanyolisme aquell plat tan previsible: dialectes versus llengües, imposició, fàstic, manipulació de masses i juraments d’autoexili; amanits per una bona dosi de revisionisme historicista, que fa de senyor llegit.

Vaig obrir els ulls, encuriosit per posar cara a aquest sereno diurn, heroi de les laringes i màrtir contemporani.

I amb els ulls oberts vaig adonar-me que el sorprenent no va ser pas percebre aquest prejubilat de tofa tintada, buscant mirades de complicitat entre els banyistes mentre feia servir el seu pacient interlocutor com a mer instrument per a catapultar-nos els seus ideals a la resta; no.

El sorprenent va ser veure incorporar-se de la tovallola un noi de prop de vint anys, força espigat, que tot d’una es va plantar davant del senyor i el va fer callar amb arguments, sense aixecar la veu, fent-li veure que estava ofenent-lo amb el seu discurs, tot replicant-lo amb una serenor i elegància que em van captivar.

—¡Yo no he ofendido a nadie! —espetarregà el catalanòfob, fent tremolar la seva pròpia tofa al vent.

—A mi. —va interpel·lar el noi, ajuntant sinceritat i laconisme a parts iguals.

—Y a mi también. —S’hi afagí una senyora, un metre més enllà, qui s’havia mantingut al marge fins ara.

—I a mi. —m’hi vaig afagir, mirant-lo directament.

—I a mi. —va sentenciar una parella de Reus.

—I a mi.

—I a mi.

—I a mi.

No sé si recordareu una campanya sobre l’ús del condó de fa mil anys, quan el professor renyava una classe, esperant descobrir el propietari d’un profilàctic. Doncs el mateix, però a Tossa; canviant preservatiu per ofensa, i professor per imbècil sense tacte.

Aquell noi —duia un barret de palla i l’acompanyava una senyora d’uns quaranta anys, per si algú reconeix l’anècdota i en pot identificar el protagonista— es mereix una abraçada. Li hagués fet si no hagués estat atontat pel sol.

Perquè aquell noi simbolitza el nostre tarannà, tranquil i convençut. Sense odi, rancúnia ni falsedats on recolzar-ne els arguments. 

Mereix l'abraçada. Doneu-li, si el reconeixeu.

" É G O L E "

Any 39, acaba la guerra. El meu avi fuig de casa després de destruir documentació compromesa i dades d’afiliats a Estat Català. No és un record agradable a casa nostra, i tampoc no ho és per a molts catalans que van haver d'exiliar-se precipitadament.

Any 81. Les sensacions d’aquella nit es repeteixen. Tinc onze anys i sóc fill de dos militants de trajectòria política destacada a un conegut poble coster. La mare omple les maletes i el pare marxa a l’ajuntament a cremar paperassa.

Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent. Els que saben que mai no hauran de fer les maletes, i els que no les tenim totes d'haver-ho de fer, encara. L’exèrcit i el govern central són plens de vencedors i fills de vencedors de la Guerra Civil, cada cop més impúdicament cofois del seu passat. I no ho oblidéssim pas, nosaltres encara arrosseguem la marca indeleble dels vençuts; dels qui no tenen dret a exercir la seva identitat, cultura i llengua; dels qui hem de demanar permís per votar o per instal·lar un repetidor. La marca dels qui hem de callar, sota ultimàtums polítics o sota amenaces militars encara ben vigents, emparades en articles constitucionals.

Suposo que per això no m’ha enlluernat massa el divertimento d’ahir a la nit a La Sexta. Perquè les gracietes, fetes amb uns militars que ens podrien represaliar demà –i sota l’empara de certs polítics i periodistes, alguns d'ells testimonis cínics en el programa d'ahir– em blinden per al somriure i la pseudocàtedra periodística. I perquè els acudits només poden deixar de ser ofenses quan les ferides ja són tancades, i no abans. 

I no ho són pas, de tancades, en una democràcia que amaga la veritat i amnistia criminals de guerra. I l'Évole, abanderat de les causes perdudes, obvia no només la sensibilitat de la terra on viu, Catalunya; també la sensibilitat de més gent:

Ahir molts –entre els qui no m’hi compto– van creure’l, com sempre. Van creure'l a ell, i també al tast de representants del periodisme, l’intel·lectualitat i la política apoltronada que es van prestar al joc; camarilla de gent benestant que pretenia alliçonar-nos des de la seva perspectiva privilegiada, jugant grollers i maldestres amb la sensació de mentida pública en la que vivim, fent-se gràcia a si mateixos un cop acabat l’experiment. 

Líders d’opinió, ben estarrufats, reiterant-nos que som ben poca cosa si no hem encaixat l'uppercut amb esportivitat. Doncs, bé. Bona part del públic de Salvados és la gent senzilla que s'hi veu reflectida, persones que comparteixen una suposada sensibilitat social. Persones que confien tant en l'Évole que fins i tot s’han cregut la seva transició mediàtica d’humorista a periodista de prestigi. I ahir els va dir cadellets a la cara, a tots ells, instruint-los en un exercici per reflexionar. Paternalisme ranci de l’esquerra espanyola, de nou. I riures finals en les “preses falses”, per justificar una juguesca pública entre l’elit. I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo.

Poc mèrit té fer servir la potència mediàtica d’una cadena de televisió estatal en prime time, en el marc d’un programa que se suposa informatiu, i des d’una tribuna i testimonis als que se’ls hi suposa credibilitat. Poc mèrit té jugar amb els botxins, quan encara no han estat jutjats. Poc mèrit té enfotre’s del pacient quan encara no s’ha guarit. I de poc serveix el debat posterior, orientat a restaurar credibilitats periodístiques i a donar pàtina de ciència a la pirueta.

M’hagués tret el barret, Évole, si haguessis investigat a fons i haguessis assenyalat els qui encara són tranquilament a casa seva, còmplices, intocables. A mi m’haguessis guanyat com a espectador si haguessis plantejat aquest mateix joc del fals documental com una excusa per protegir-te, com un escut narratiu i elegant per suggerir o denunciar el que encara resta classificat per la justícia, i que molts sabeu i no us atrevireu mai a dir ni a investigar de debò.

La resta són focs d’encenalls per donar-vos cops de palmell a l’esquena entre periohipsters. Pseudofilantropisme. I al capdemunt, el fals documental ha contribuït a fer amables alguns dels implicats directes: l'enhorabona. Això sí, avui tothom parla d'ell. Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa. Felicitats per l'audiència, per tant. Però Orson Welles et queda lluny. Tan lluny com queda el periodisme d'aquests saraus.