(Veieu el vídeo, que riureu)
Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.
Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.
España —la marca blanca del Barça— es juga a penaltis molt
més que el passi a la final: es juga l’eficàcia de la dosi mediàtica que el
nacionalisme espanyol ens ha preparat per l’Eurocopa.
Roncero
en aquest vídeo diu que plora perquè a Twitter l’han dit “portuguès”, però és
mentida. Plora perquè veu ressorgir Espanya —no l’equip, la nació— i això
l’emociona, l’excita. Sap que la mediocritat envolta avui la seva Espanya. Sap
que ell ho és, de mediocre. Sap que ell no és un futur premi Nobel, ho reconeix
públicament, sorprenent l’audiència. Exposa la idea, potser encertada, que un
premi Nobel és un ésser fred, incapaç de sentir, incapaç de fer-se bollos per la seva selecció.
Efectivament, sí: s’hi veu diferent a un premi Nobel, i dins del seu raonament
improvisat hi troba un subterfugi agradable per justificar la seva intel.ligència límit. Ràpidament, les llàgrimes deixen de brollar. Ha trobat una explicació plausible al seu tarannà.
El
personatge sap que que la seva celebritat es perpetua no a base de talent, sinó
a base de crits, plors i desafiaments; a base d’aglutinar i fer-ne catarsi de
la superficialitat futbolera untada d’odi a la diferència. Sap que la seva nació ha estat
intervinguda i que és la riota d’Europa, i sap que revoltar l’orgull patri com a resposta al ridícul, avui, és ben fàcil. Sap prou bé què s’espera d’ell i quin tipus de
discurs li seguirà donant de menjar tots els carbohidrats i greixos que
necessita.
Banyat
en la seva pròpia suor agre, la idea d’una Espanya unida el refresca. Un país
que, per uns dies, atura el seu desmembrament nacional; on els traidores catalanes
—simbolitzats magistralment i paradoxal en els mercenaris del Barça— acoten el
cap per sumar-se al bé comú. Aquest és el sentiment, amics, que el fa plorar. Sap
que La Roja, a Catalunya, és un símbol de resistència, una heroïcitat. Ho fa
també per ells, pels colons del polo blau-cel tirat a l’espatlla.
Traslladant
Roncero al terreny publicitari, les marques tanquen files entorn la idea que
España, la Roja, la selecció de tothom, simbolitza la fugida de la
bassa, el bàlsam contra la crisi, la pastilleta contra el ridícul d’un estat
tocat i moralment afligit.
Va, vinga, Cruzcampo, Nike, Cepsa, Lidl… fabriquem
l’orgull de ser espanyol, qui s’hi vol sumar? Algú s’hi pot negar? Música
èpica, simbolisme de batalles medievals, banderes onejant, xocs entre regnes on
els secessionistes —catalans i bascos— són els desertors. Apostem-hi fort. Espanya
és mediocre; sí, i què? però què carai, tiene
cojones.
Soy español: ¿a qué quieres
que te gane?
Ser español ya no es una
excusa, es una responsabilidad.
Sí
senyor. Sóc el xulo d’Europa. Sóc ineficient gestionant els recursos
públics, la banca, l’economia. Però tinc un Gasol que es deixa comprar, un Alonso —a qui TV3 fa
unes fel.lacions estupendes— o un Rafa Nadal, estrelles que ens faran la feina bruta
d’intentar aglutinar tímidament i per una estoneta un estat de nacions que els polítics, incapaços de despertar emocions, ja no tenen ni la més remota idea de com cohesionar. ◙
