La pizza provinciana.

Suposo que haureu tastat l’arxiconegut sandvitx calent de pernil i formatge, fet amb pa de motlle de tipus anglès, que hom acostuma a prendre per esmorzar acompanyat, generalment, d’un cafè amb llet.

Aquest entrepà, que aquí coneixem com a biquini i a Madrid anomenen mixto, es va popularitzar els anys 50 a la coneguda Sala Bikini de Barcelona —d’on rep el nom—. Allí el servien com a mos furtiu adaptant el conegut croque-monsieur francès, però sense xopar el pa amb ou batut, ni posar-li un barret de beixamel o formatge pel damunt, ni gratinar-lo. 

El biquini o mixto descendeix dels novaiorquesos ham and cheese, i era l'únic àpat que hi havia disponible als bars dels estadis de beisbol a finals del segle XIX. Només quinze anys després, l'omnipresent hot-dog ja li havia pres tot el protagonisme, però l’entrepà bicolor ja havia tingut temps de saltar la bassa i popularitzar-se increïblement a Cuba —sándwich cubano, en deien, als anys trenta—.

Després, de Cuba va fer el salt a Europa de la mà de Chamberlin i Levine, els aguerrits pilots dels primers vols transatlàntics, que mataven el cuquet en ple vol amb aquest cèlebre mos. Val a dir, però, que malgrat tenir aquest recorregut llatí, no hi ha cap evidència que la introducció del sandvitx mixto a Espanya fos mèrit dels espanyols-cubans, i els entesos aposten directament per la via francesa 1 . Així doncs, el primer bateig peninsular d'aquest famós entrepà, va ser el català.

A principis de 2005, Casa Tarradellas, S.A., l’empresa de la Plana de Vic (Gurb, Osona) que fabrica productes càrnics i plats preparats, anunciava el llançament del seu primer sandvitx refrigerat de pernil i formatge, preparat per fer-se en una planxa, torradora o sandvitxera elèctrica o tradicional. Tècnicament, es tractava del que anomenaríem un biquini precuinat.

Les raons de la decisió que empel·lí la direcció de Casa Tarradelles a batejar el seu biquini com a Mixto Plancha, i no com a Biquini Plancha, no les puc saber, només intuïr. Però, fet i fet, és tota una declaració d’intencions i un clar posicionament públic de la marca, qui fa una elecció aclaridora enfront quines susceptibilitats prefereix ferir, les castisses o, com resa el seu slogan, les de casa.

De nou, Casa Tarradellas ens ofereix un nou toc d'atenció, ara amb les seves pizzes. Un anunci espectacular de tres minuts de durada, signat per la destacadíssima agència barcelonina Villarrossàs, vestit amb una música excel·lent —“Share love”— feta a mida per la peça. El spot, veritablement té una execució molt bona.

L'argument, però, ja és una altra cosa. La pel·lícula és un seguit de tòpics rurals, d’aquells que ens fan tanta gràcia als urbanites que mengem —segons els test— pizza precuinada amb certa assiduïtat. També ens proposa un interessant exercici imaginatiu, on la Plana de Vic esdevé miraculosament un annexe de la Toscana, i les pizzes, sorpressivament, s'erigeixen en un menjar tan nostrat com els canalons de Sant Esteve; d'acord, juguem-hi tots, no ens tanquem pas en banda. Fins aquí tot correcte. Però hi ha un detall que em crida l'atenció del protagonista de l'anunci.


Per què es diu Pepe, el nano? Bé, Pepe és un diminutiu d’un nom castellà ben corrent. Podriem intuïr —de nou— que els responsables de la campanya, amb un gest de normalitat que els honora, han optat per posar un nom castellà a un nen català i catalanoparlant. Així ho fan, amb tota naturalitat, tant en la versió castellana com en la catalana. Pepe; aquí, i a la Xina Popular.

Però posats a fer gestos normalitzadors, hagués estat una decisió molt més interessant i lloable per una empresa de Gurb —amb un nom tan inequívocament català, compartit fins i tot amb el d'un honorable president— que el nen s’hagués dit Pep. Pep, tant en la versió catalana com en la castellana. Pep, a Espanya i aquí. Potser no estem preparats per aquesta mena de desafiaments, insòlits en el món empresarial català. 


Tarradellas ens segueix fent veure que, de la llista d'aromes alimentaris que normalment s'inclouen en tot tipus de productes precuinats —essències d'herbes, de pa, de fum, d'all...— més li val, ara per ara, obviar qualsevol aroma preeminent de catalanitat. No fos cas que se li indigestés a algú que no fos de casa.

1. Ignasi Doménech i Puigcercós (1940). «"Emparedados"» (castellà). Los Entremeses y la Hora del Té (Las meriendas) (2a. edició). Inc Icon Group International. pp. 84-96.