REVOLTA A TOSSA DE MAR

Dilluns passat érem a la platja de Tossa la meva companya i jo, irradiant-nos desmaiats damunt dues tovalloles. Amb els ulls clucs, percebiem la Pau, l’escalforeta de la sorra gruixuda entre els dits dels peus, el vaivé de les onades i… i el discurs catalanòfob d’un especímen de polemitzador que podríem catalogar dins el subgrup de malnascuts que no parlen pas per ser escoltats només pel seu interlocutor —no!— sinó per arribar als timpans de tot l’aforament que el circundi, en aquest cas, absolutament tota la platja de Tossa.

No reproduiré el discurs del catalanòfob, perquè ja us el podreu imaginar ajuntant aquests ingredients que fan de l’espanyolisme aquell plat tan previsible: dialectes versus llengües, imposició, fàstic, manipulació de masses i juraments d’autoexili; amanits per una bona dosi de revisionisme historicista, que fa de senyor llegit.

Vaig obrir els ulls, encuriosit per posar cara a aquest sereno diurn, heroi de les laringes i màrtir contemporani.

I amb els ulls oberts vaig adonar-me que el sorprenent no va ser pas percebre aquest prejubilat de tofa tintada, buscant mirades de complicitat entre els banyistes mentre feia servir el seu pacient interlocutor com a mer instrument per a catapultar-nos els seus ideals a la resta; no.

El sorprenent va ser veure incorporar-se de la tovallola un noi de prop de vint anys, força espigat, que tot d’una es va plantar davant del senyor i el va fer callar amb arguments, sense aixecar la veu, fent-li veure que estava ofenent-lo amb el seu discurs, tot replicant-lo amb una serenor i elegància que em van captivar.

—¡Yo no he ofendido a nadie! —espetarregà el catalanòfob, fent tremolar la seva pròpia tofa al vent.

—A mi. —va interpel·lar el noi, ajuntant sinceritat i laconisme a parts iguals.

—Y a mi también. —S’hi afagí una senyora, un metre més enllà, qui s’havia mantingut al marge fins ara.

—I a mi. —m’hi vaig afagir, mirant-lo directament.

—I a mi. —va sentenciar una parella de Reus.

—I a mi.

—I a mi.

—I a mi.

No sé si recordareu una campanya sobre l’ús del condó de fa mil anys, quan el professor renyava una classe, esperant descobrir el propietari d’un profilàctic. Doncs el mateix, però a Tossa; canviant preservatiu per ofensa, i professor per imbècil sense tacte.

Aquell noi —duia un barret de palla i l’acompanyava una senyora d’uns quaranta anys, per si algú reconeix l’anècdota i en pot identificar el protagonista— es mereix una abraçada. Li hagués fet si no hagués estat atontat pel sol.

Perquè aquell noi simbolitza el nostre tarannà, tranquil i convençut. Sense odi, rancúnia ni falsedats on recolzar-ne els arguments. 

Mereix l'abraçada. Doneu-li, si el reconeixeu.

" É G O L E "

Any 39, acaba la guerra. El meu avi fuig de casa després de destruir documentació compromesa i dades d’afiliats a Estat Català. No és un record agradable a casa nostra, i tampoc no ho és per a molts catalans que van haver d'exiliar-se precipitadament.

Any 81. Les sensacions d’aquella nit es repeteixen. Tinc onze anys i sóc fill de dos militants de trajectòria política destacada a un conegut poble coster. La mare omple les maletes i el pare marxa a l’ajuntament a cremar paperassa.

Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent. Els que saben que mai no hauran de fer les maletes, i els que no les tenim totes d'haver-ho de fer, encara. L’exèrcit i el govern central són plens de vencedors i fills de vencedors de la Guerra Civil, cada cop més impúdicament cofois del seu passat. I no ho oblidéssim pas, nosaltres encara arrosseguem la marca indeleble dels vençuts; dels qui no tenen dret a exercir la seva identitat, cultura i llengua; dels qui hem de demanar permís per votar o per instal·lar un repetidor. La marca dels qui hem de callar, sota ultimàtums polítics o sota amenaces militars encara ben vigents, emparades en articles constitucionals.

Suposo que per això no m’ha enlluernat massa el divertimento d’ahir a la nit a La Sexta. Perquè les gracietes, fetes amb uns militars que ens podrien represaliar demà –i sota l’empara de certs polítics i periodistes, alguns d'ells testimonis cínics en el programa d'ahir– em blinden per al somriure i la pseudocàtedra periodística. I perquè els acudits només poden deixar de ser ofenses quan les ferides ja són tancades, i no abans. 

I no ho són pas, de tancades, en una democràcia que amaga la veritat i amnistia criminals de guerra. I l'Évole, abanderat de les causes perdudes, obvia no només la sensibilitat de la terra on viu, Catalunya; també la sensibilitat de més gent:

Ahir molts –entre els qui no m’hi compto– van creure’l, com sempre. Van creure'l a ell, i també al tast de representants del periodisme, l’intel·lectualitat i la política apoltronada que es van prestar al joc; camarilla de gent benestant que pretenia alliçonar-nos des de la seva perspectiva privilegiada, jugant grollers i maldestres amb la sensació de mentida pública en la que vivim, fent-se gràcia a si mateixos un cop acabat l’experiment. 

Líders d’opinió, ben estarrufats, reiterant-nos que som ben poca cosa si no hem encaixat l'uppercut amb esportivitat. Doncs, bé. Bona part del públic de Salvados és la gent senzilla que s'hi veu reflectida, persones que comparteixen una suposada sensibilitat social. Persones que confien tant en l'Évole que fins i tot s’han cregut la seva transició mediàtica d’humorista a periodista de prestigi. I ahir els va dir cadellets a la cara, a tots ells, instruint-los en un exercici per reflexionar. Paternalisme ranci de l’esquerra espanyola, de nou. I riures finals en les “preses falses”, per justificar una juguesca pública entre l’elit. I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo.

Poc mèrit té fer servir la potència mediàtica d’una cadena de televisió estatal en prime time, en el marc d’un programa que se suposa informatiu, i des d’una tribuna i testimonis als que se’ls hi suposa credibilitat. Poc mèrit té jugar amb els botxins, quan encara no han estat jutjats. Poc mèrit té enfotre’s del pacient quan encara no s’ha guarit. I de poc serveix el debat posterior, orientat a restaurar credibilitats periodístiques i a donar pàtina de ciència a la pirueta.

M’hagués tret el barret, Évole, si haguessis investigat a fons i haguessis assenyalat els qui encara són tranquilament a casa seva, còmplices, intocables. A mi m’haguessis guanyat com a espectador si haguessis plantejat aquest mateix joc del fals documental com una excusa per protegir-te, com un escut narratiu i elegant per suggerir o denunciar el que encara resta classificat per la justícia, i que molts sabeu i no us atrevireu mai a dir ni a investigar de debò.

La resta són focs d’encenalls per donar-vos cops de palmell a l’esquena entre periohipsters. Pseudofilantropisme. I al capdemunt, el fals documental ha contribuït a fer amables alguns dels implicats directes: l'enhorabona. Això sí, avui tothom parla d'ell. Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa. Felicitats per l'audiència, per tant. Però Orson Welles et queda lluny. Tan lluny com queda el periodisme d'aquests saraus.

Intelectuales sin excusas

En respuesta a estos artículos 
de Elvira Lindo y Antonio Muñoz Molina 
publicados en "El País".

Antonio y Elvira recogen el encargo. El reto es mayúsculo, estratégico; insólito a día de hoy. El reto de proporcionar, desde posiciones progresistas, una respuesta ni sonrojante ni energúmena al sentimiento catalán. 

Unidos por el matrimonio y por una pulsión por levantar acta ante las realidades sociales más trascendentales, la feliz pareja de escritores —narrador comprometido, él; Manolito Gafotas, ella— abre ese botecito de barniz que sólo poseen los elegidos y resuelve dar una fina pátina sobre la madera descascarillada —y poco progresista, para qué engañarnos— de la unidad territorial indisoluble.

Y es que las élites intelectuales de la izquierda observan paralizadas como el perro hambriento de la derecha se ha hecho ya con el filete. A día de hoy, todo el protagonismo recae sobre el exabrupto político engominado; sobre el improperio primario e hiriente; sobre el gesto atemorizante sin veneno ni sustancia. Ante este estilo tan ridículo como descorazonador, erigido ya en monopolio portavoz, Cataluña dice adiós reconfortada en su fortaleza gracias al pobre talante de su interlocutor. 

La derecha, impúdica en sus formas, encuentra en éstas un catalizador para ahondar en su gestualidad marcial —qué profundo sigue calando en su parroquia el ademán autoritarísimo— y actúa más bien para el aplauso de propios que para el convencimiento de ajenos, erizando vellos democráticos más allá de nuestras fronteras, aireando la sábana raída del imperialismo para acabar entregando en brazos del independentismo un número nada despreciable de catalanes indecisos. 

Pero volvamos a nuestra pareja que nos otea críticamente desde su residencia en Nueva York. ¿Qué papel juega entonces la izquierda intelectual? ¿Qué oportunidad se presenta?¿Puede articularse un no progresista y medianamente inteligente a la independencia?

El examen es, pues, para nota. Y "El País" juega sus cartas reclutando intelectuales que quieran prestarse a la tarea de diferenciarse estilísticamente de la derecha  —sí, estilísticamente, no hay más que matices en esta suerte de menesteres territoriales— dándose un bañito de innegable encanto bohemio, rentando una columna al bufoneo, al pavoneo barroco, a las posaderas privilegiadas y felizmente acomodadas en uno de los sillones numerarios de la Real Academia de la Lengua Española. 

Turbio cometido el de arrimar el hombro con la derecha, eso sí, sin tocarse y con todo el pudor político que merece la ocasión. Turbio trasfondo el de reaccionar tarde para desacoplar la unidad de España del imán de la derecha. Turbia la pausada moderación progresista, profiriendo poesía sobre el “mejor unidos” con un guiño y una sonrisa elitista en la boca, invitando a degustar imposturas cosmopolitas de vuelo gallináceo y tinte moderno. 

Insuficiente, ese toque humorístico —la derecha sigue afortunadamente desprovisto de él— con el que Antonio se despacha con efectista displicencia y ánimo pedagógico. Y enternecedor el súbito filantropismo por unas mayorías silenciosas que Elvira percibe desconsolada en la intimidad de su correo privado.

Aguar el sentimiento de un pueblo y relegarlo a mera caricatura es un ejercicio estilístico hilarante y efectista, no vayamos a negarle mérito; y sí, también una acrobacia ciertamente profiláctica cuando se cuenta con la red de la complacencia del poder —algo poco consecuente con la trayectoria reivindicativa del académico en favor de los derrotados—. Bastaría, por ejemplo, con cambiar la foto que encabeza el artículo por el de una multitud enarbolando banderas rojigualdas: el texto no perdería ni un ápice de coherencia, lo que nos proporciona una idea exacta de la profundidad de ciertos argumentos.

Pero ya nos han presentado disfraces progresistas como el que nos ofreces, Antonio, y las deshiladuras están bien visibles: una lectura medianamente crítica te despoja enseguida de guindas barrocas y destellos estilísticos. Una vez desnuda, tu exhibición queda irremediablemente postrada a la altura de una burda burla de bar, cuyo máximo requerimiento intelectual demanda escupir con urgencia el mondadientes de los labios, darte una palmadita en la espalda y soltar una sonora carcajada. Una muestra de afecto que bien podría darte mañana alguno de tus nuevos lectores de extrema derecha. 

El bote de barniz del que hablaba antes se reseca con los años, de tanto abrirlo. Y es una pena contabilizar, entre las aperturas alicortas de escritores como vosotros, divertimentos estilísticos y fantasías filantrópicas con más autocomplacencia que sustancia. 

La izquierda intelectual española —la de verdad, atenta a las causas nobles, la que jamás pondría excusas a la voluntad democrática de millones de personas— no debería dejar pasar esta oportunidad de dejaros en evidencia.

# la ROJA em fa RUJAR

(Veieu el vídeo, que riureu)


Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.

España —la marca blanca del Barça— es juga a penaltis molt més que el passi a la final: es juga l’eficàcia de la dosi mediàtica que el nacionalisme espanyol ens ha preparat per l’Eurocopa.

Roncero en aquest vídeo diu que plora perquè a Twitter l’han dit “portuguès”, però és mentida. Plora perquè veu ressorgir Espanya —no l’equip, la nació— i això l’emociona, l’excita. Sap que la mediocritat envolta avui la seva Espanya. Sap que ell ho és, de mediocre. Sap que ell no és un futur premi Nobel, ho reconeix públicament, sorprenent l’audiència. Exposa la idea, potser encertada, que un premi Nobel és un ésser fred, incapaç de sentir, incapaç de fer-se bollos per la seva selecció. Efectivament, sí: s’hi veu diferent a un premi Nobel, i dins del seu raonament improvisat hi troba un subterfugi agradable per justificar la seva intel.ligència límit. Ràpidament, les llàgrimes deixen de brollar. Ha trobat una explicació plausible al seu tarannà.

El personatge sap que que la seva celebritat es perpetua no a base de talent, sinó a base de crits, plors i desafiaments; a base d’aglutinar i fer-ne catarsi de la superficialitat futbolera untada d’odi a la diferència. Sap que la seva nació ha estat intervinguda i que és la riota d’Europa, i sap que revoltar l’orgull patri com a resposta al ridícul, avui, és ben fàcil. Sap prou bé què s’espera d’ell i quin tipus de discurs li seguirà donant de menjar tots els carbohidrats i greixos que necessita.

Banyat en la seva pròpia suor agre, la idea d’una Espanya unida el refresca. Un país que, per uns dies, atura el seu desmembrament nacional; on els traidores catalanes —simbolitzats magistralment i paradoxal en els mercenaris del Barça— acoten el cap per sumar-se al bé comú. Aquest és el sentiment, amics, que el fa plorar. Sap que La Roja, a Catalunya, és un símbol de resistència, una heroïcitat. Ho fa també per ells, pels colons del polo blau-cel tirat a l’espatlla.

Traslladant Roncero al terreny publicitari, les marques tanquen files entorn la idea que España, la Roja, la selecció de tothom, simbolitza la fugida de la bassa, el bàlsam contra la crisi, la pastilleta contra el ridícul d’un estat tocat i moralment afligit. 

Va, vinga, Cruzcampo, Nike, Cepsa, Lidl… fabriquem l’orgull de ser espanyol, qui s’hi vol sumar? Algú s’hi pot negar? Música èpica, simbolisme de batalles medievals, banderes onejant, xocs entre regnes on els secessionistes —catalans i bascos— són els desertors. Apostem-hi fort. Espanya és mediocre; sí, i què? però què carai, tiene cojones.

 Soy español: ¿a qué quieres que te gane?

Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad.

Sí senyor. Sóc el xulo d’Europa. Sóc ineficient gestionant els recursos públics, la banca, l’economia.  Però tinc un Gasol que es deixa comprar, un Alonso —a qui TV3 fa unes fel.lacions estupendes— o un Rafa Nadal, estrelles que ens faran la feina bruta d’intentar aglutinar tímidament i per una estoneta un estat de nacions que els polítics, incapaços de despertar emocions, ja no tenen ni la més remota idea de com cohesionar. ◙

"Yerar" Quintana i el pacte independentista

El programa d’ahir de “El Convidat” va sublevar molta gent. Gerard Quintana, icona del rock català i independentista confés, parla castellà amb la seva dona i els seus fills. Alguns, en això, hi han vist falta de coherència, i d’altres —els més viscerals— alguna mena de traïció gravíssima.

D'independentistes en som molts i molt variats. N’hi ha de lliberals i de marxistes; de catòlics, budistes, satànics o ateus; d’indignats, de panxacontentes, explotadors i desnonats. En trobarem entre monolingües castellanoparlants i també entre heroics abanderats del bilingüisme passiu. N’hi ha qui s’amagaran a l’ombra fins a darrera hora, i d’altres que ja s’exhibeixen semanalment des d’una columna de El Punt o des d’un blog de El Mundo.

D’independentistes en podem trobar d’embolicats amb una capa ecologista, o sabotejant, convençuts, la pintoresca moda de classificar la deixalla des de casa. N’hi haurà de devots de les festes majors, i també d’associals incorregibles; dels qui ploren amb la sardana i dels qui somiquegen amb Van Morrison; de republicans i de partidaris d’entronitzar els Windsor, enemics acérrims dels Borbons.

N’hi ha de temporalment syracussins o permanentment vigatans, reusencs, berlinesos o rossellonencs. N’hi ha de motivats pels sentiments, i d’atiats per la pela i putejats per la contribució; de puristes amb la llengua i dels que foten unes faltes que fan fredat; de xiruca i de corbata; de guitarra i de Pioneer DJM2000.

Doncs, bé. La polèmica de’n Gerard —i la de la llengua vehicular que fa servir en la seva intimitat— em fa pensar que no estan els temps per excloure ningú convencut de que a Catalunya li cal volar sense llasts. I aplicant-ho a una escala política catalana, els responsables del fallit front comú independentista per al 20N sembla que tampoc no ho han entés gaire, això; tot un luxe, vist el panorama polític que ens espera.

Ens trobem que, 71 anys després de que Companys renunciés a la vida per defensar la llibertat de Catalunya, els principals partits independentistes no han estat capaços de renunciar a cap protagonisme ni a cap privilegi per defensar la mateixa causa. No han estat hàbils —tant hi fa, el culpable— per fer un front comú en un moment dolç en el que fins i tot un 4,8% dels simpatitzants del PP també votarien “Sí” en un referèndum d’autodeterminació, segons l’enquesta del CEO de juny de 2011.

Com sempre, la societat demostra anar un pas per endavant de la política; els independentistes es multipliquen a esquenes dels partits independentistes, i tot apunta que no hi ha cap lliçó més bona del que pot ser un país integrador que sumar els variats estímuls secessionistes de tothom, i acabar fent-ne, de tots ells, els estímuls de l'anhel d'un país plural.

Es tracta de sumar. Sumar sense haver de radiografiar-nos abans per mirar quins carnets polítics tenim i de quin color. No ens calen pas porters de discoteca que ens deixin accedir o no a l’ideari independentista depenent de si preferim —escull-ne una— plantar una alzina a Collserola, decantar-nos pel Marxisme o anar a favor o en contra de l'impost de successions. Hem d’integrar tothom, tothom qui ho vulgui. El país és variat, les motivacions per votar independència també. I cap partit actual hauria de pretendre el protagonisme d’agafar tot el pastís idependentista i fer-se’l seu, ja sigui des de l’esquerra, la dreta, el republicanisme, el socialisme o l’humanisme; perquè és impossible i irreal.

No m'imagino una ridícula atomització de partits anti-apartheid —un de conservador, un d'esquerres, un de marxista-leninista, un d'ecologista— incapaços de treure una representació electoral digna perquè són incapaços d'unir-se per fer front al racisme. Fa riure, oi?

La situació és urgent, i no és el millor dels panorames, però encara hi ha una bona oportunitat per fer coses interessants. Sembla que el poder polític, de nou, ens cedeix el protagonisme, incapaç d'engrescar la societat. Cal doncs, començar a decidir el nostre futur des d'un moviment social, apartidista i amb totes les polítiques possibles, alliçonant aquesta colla de polítics maldestres i marcar-los la ruta a seguir desde la suma de tothom per un objectiu comú.

Penso que el veritable independentisme integrador, intel·ligent, modern, sentimental —però no sentimentalista ni victimista—, conscient, decidit i disposat a pencar, ha de sortir encara. I ho ha de fer des de la societat civil, dels intelectuals de primer ordre, dels escriptors, empresaris, productors de TV, periodistes, estrelles de l'esport. De tota la gent amb geni i creativitat, amb aptituds decisives per arrossegar tothom cap a un país propi. Sumant pensaments polítics per una fita comuna, no disgregant-nos en detalls que ens asseparen.

Entre aquesta gent decisiva hi ha Gerard Quintana. I si algú mostra públicament que parla castellà, àrab o el poètic llenguatge dels ventalls a casa seva, amb la seva família, no fa pas mal a la imatge de l’independentisme. Al contrari, el fa transversal. L’allunya del ghetto, l’universalitza i el dota d’una salut i una pluralitat fantàstiques. El català independentista que dina carn d’olla després d’una audició de sardanes existeix, però no és l’únic, afortunadament. Deixem que “Yerar” —com l’anomenaven despectivament molts ahir— parli als seus fills com li surti de la fava; no oblidem tot el que ha fet per normalitzar el català des de la música, i centrem la nostra visceralitat en atacar els qui realment s’estan passant l’independentisme per l’arc del triomf.

"Kuzushi" a la indignació.

Degut als disturbis d’agost als barris de Tottenham, Wood Green, Enfield Town i Ponders End, la marca de pantalons texans Levi’s ha hagut de retirar del Regne Unit un dels dos spots insignia de la seva campanya publicitària “Go Forth”.

El spot és un seguit d’imatges preciosistes on s’incita al canvi, a mirar endavant i a ser pioners en aquests temps convulsos. En un dels plans, al segon 48, apareix un jove desafiant uns anti-avalots.

Qui pensi que la retirada de l’anunci va contra els interessos de Levi’s, va amb el ciri a la mà. L’aparició de nous disturbis era previsible —com ho és ara— i la censura, encara que sigui imposada per un mateix, sempre és una publicitat extra esplèndida.

Tal i com van fer els partits polítics a casa nostra —tard i maldestrament— les grans marques, ara, també volen apropiar-se del moviment. Picar l’ullet als indignats comença a generar dividends i Levi’s detecta oportunistament un nou mercat, incipient, jove i fàcilment manipulable, qui prega per ser influenciat de nou per una publicitat que no ho sembli. Per fer-ho, i degut a la mateixa naturalesa del moviment, no calen conceptes polítics ben delimitats. Com es veu en el spot, n’hi ha prou amb desenvolupar un missatge genèric, poètic i anodí que pugui subscriure tothom.

El Jiu-jitsu és un art marcial japonès. No m’estendré en descriure massa cosa, quedeu-vos amb la idea de que, com el Judo, és apassionant per un motiu: aprofita la força de l’oponent; es val de la seva ira desorganitzada i la fa seva en benefici propi per tombar l’enemic amb la inèrcia generada. És a dir, en fa una reconversió intel·ligent de l’energia de l’agressor per, sense esmerçar-hi gaire força pròpia, fer-lo caure elegantment.

Doncs, bé. Mentre la indignació de Stéphane Hessel malda per articular-se com a programari polític viable, buscant encara una posició creïble més enllà de la pulsió i la ràbia que podem sentir tots; el sistema capitalista, més murri que ningú, acaba de fer-nos un kuzushi, en tota regla. Prenem-ne nota.

La pizza provinciana.

Suposo que haureu tastat l’arxiconegut sandvitx calent de pernil i formatge, fet amb pa de motlle de tipus anglès, que hom acostuma a prendre per esmorzar acompanyat, generalment, d’un cafè amb llet.

Aquest entrepà, que aquí coneixem com a biquini i a Madrid anomenen mixto, es va popularitzar els anys 50 a la coneguda Sala Bikini de Barcelona —d’on rep el nom—. Allí el servien com a mos furtiu adaptant el conegut croque-monsieur francès, però sense xopar el pa amb ou batut, ni posar-li un barret de beixamel o formatge pel damunt, ni gratinar-lo. 

El biquini o mixto descendeix dels novaiorquesos ham and cheese, i era l'únic àpat que hi havia disponible als bars dels estadis de beisbol a finals del segle XIX. Només quinze anys després, l'omnipresent hot-dog ja li havia pres tot el protagonisme, però l’entrepà bicolor ja havia tingut temps de saltar la bassa i popularitzar-se increïblement a Cuba —sándwich cubano, en deien, als anys trenta—.

Després, de Cuba va fer el salt a Europa de la mà de Chamberlin i Levine, els aguerrits pilots dels primers vols transatlàntics, que mataven el cuquet en ple vol amb aquest cèlebre mos. Val a dir, però, que malgrat tenir aquest recorregut llatí, no hi ha cap evidència que la introducció del sandvitx mixto a Espanya fos mèrit dels espanyols-cubans, i els entesos aposten directament per la via francesa 1 . Així doncs, el primer bateig peninsular d'aquest famós entrepà, va ser el català.

A principis de 2005, Casa Tarradellas, S.A., l’empresa de la Plana de Vic (Gurb, Osona) que fabrica productes càrnics i plats preparats, anunciava el llançament del seu primer sandvitx refrigerat de pernil i formatge, preparat per fer-se en una planxa, torradora o sandvitxera elèctrica o tradicional. Tècnicament, es tractava del que anomenaríem un biquini precuinat.

Les raons de la decisió que empel·lí la direcció de Casa Tarradelles a batejar el seu biquini com a Mixto Plancha, i no com a Biquini Plancha, no les puc saber, només intuïr. Però, fet i fet, és tota una declaració d’intencions i un clar posicionament públic de la marca, qui fa una elecció aclaridora enfront quines susceptibilitats prefereix ferir, les castisses o, com resa el seu slogan, les de casa.

De nou, Casa Tarradellas ens ofereix un nou toc d'atenció, ara amb les seves pizzes. Un anunci espectacular de tres minuts de durada, signat per la destacadíssima agència barcelonina Villarrossàs, vestit amb una música excel·lent —“Share love”— feta a mida per la peça. El spot, veritablement té una execució molt bona.

L'argument, però, ja és una altra cosa. La pel·lícula és un seguit de tòpics rurals, d’aquells que ens fan tanta gràcia als urbanites que mengem —segons els test— pizza precuinada amb certa assiduïtat. També ens proposa un interessant exercici imaginatiu, on la Plana de Vic esdevé miraculosament un annexe de la Toscana, i les pizzes, sorpressivament, s'erigeixen en un menjar tan nostrat com els canalons de Sant Esteve; d'acord, juguem-hi tots, no ens tanquem pas en banda. Fins aquí tot correcte. Però hi ha un detall que em crida l'atenció del protagonista de l'anunci.


Per què es diu Pepe, el nano? Bé, Pepe és un diminutiu d’un nom castellà ben corrent. Podriem intuïr —de nou— que els responsables de la campanya, amb un gest de normalitat que els honora, han optat per posar un nom castellà a un nen català i catalanoparlant. Així ho fan, amb tota naturalitat, tant en la versió castellana com en la catalana. Pepe; aquí, i a la Xina Popular.

Però posats a fer gestos normalitzadors, hagués estat una decisió molt més interessant i lloable per una empresa de Gurb —amb un nom tan inequívocament català, compartit fins i tot amb el d'un honorable president— que el nen s’hagués dit Pep. Pep, tant en la versió catalana com en la castellana. Pep, a Espanya i aquí. Potser no estem preparats per aquesta mena de desafiaments, insòlits en el món empresarial català. 


Tarradellas ens segueix fent veure que, de la llista d'aromes alimentaris que normalment s'inclouen en tot tipus de productes precuinats —essències d'herbes, de pa, de fum, d'all...— més li val, ara per ara, obviar qualsevol aroma preeminent de catalanitat. No fos cas que se li indigestés a algú que no fos de casa.

1. Ignasi Doménech i Puigcercós (1940). «"Emparedados"» (castellà). Los Entremeses y la Hora del Té (Las meriendas) (2a. edició). Inc Icon Group International. pp. 84-96.